Ni una,ni dues...tres.
Fins ara,amb una foto per racó crec que quedava prou clar el que volía transmetre.Peró aixó no es posible amb el poblat salvatje. Ni uns quants centenars d'albums de fotos del lloc podríen copsar la sensació d'entrar als laberints,cabanes,pasarel.les,ponts,torres i amagatalls ,tot construit amb branques,perxes,fustes,claus i filferros per Josep "el Tarzan d'Arguelaguer" Pujiula.
Crec recordar que,si existia un objectiu,era arribar a la cabana mes alta,no se si algú de nosaltres ho va aconsseguir.El que sí recordo es una mena de bustia(de fusta,es clar),on podies deixar a l'artista una nota,(d'anims,de felicitació,el que volguessis),o diners per ajudar a seguir construint.Inoblidable també el dolor a les cames ,de caminar en tensió per aquells estrets (i baixets!) passadissos elevats ,i el pic-nic/dinar/berenar que ens vam cruspir en sortir.Menjar,per cert,preparat el día abans a la espaiosa cuina del Tio Pepe,-llástima que llavors els móvils (n'hi havien?) no duien cámera de video,si no hauriem grabat algo així com una mena de "Tio Pepe,cooking in progress"...com Ferrán Adrià,però amb menjar de veritat-.
Lamentablement,arrel d'una serie de destrosses i problemes amb els veins,Josep Pujiula el va desmontar i el va cremar,tot i que després va començar una altre construcció, que no se si va acabar.En tot cas,en aquests terrenys ara hi passa una carretera...I aixó també es una llástima,perquè de carreteres n'hi han a tot arreu,però de racons mágics...
No hay comentarios:
Publicar un comentario