Black Label

Tuguri Tona's Building. Apartament C.(El de la finestra on comença l'escala d'incendis)

L'etern i quasi silenciós moviment en bucle del ventilador del sostre dibuixava al carbó caleidoscòpiques ombres al llarg de les parets del petit espai llogat que ,des d’ ara ,era el seu centre d'operacions.
En arribar la nit a la ciutat ,però ,la sobrietat del blanc i negre es veia intermitentment violada per llampecs roses i blaus que els llums de neó del negoci veí disparaven a través del vidre de la finestra més decadent que havia vist mai.
Va penjar un rellotge en forma de torre Eiffel a un solitari clau que va trobar a una de les parets , va donar una passa enrera ,se'l va mirar ,va desfer la passa (o la va fer ,si tenim en compte que la va "desfer" endevant)  i el va inclinar un inapreciable pèl cap a l'esquerra. –‘Quan les coses es torçen ,tombar a la dreta mai no serveix de res ‘– recorda que li diu el pare,moltes vegades…un home de frases recurrents ,el vell…De vegades es sorprenia pensant en el poder de la sang i de la convivencia…en la força que té. Com ,si no ,era posible estimar d’aquella manera a algú tant allunyat de la seva manera de ser ,tant donada a la improvització ,en contrapunt a la mecánica repetició de rutines i frases fetes del seu pare.
Va buidar el cap de dites de vella i enregistrant la nova inclinació del rellotge/torre va assentir amb el cap.
Així ,el rellotge va quedar situat davant per davant de la taula que havia de ser ,(que era ,de fet, desde feia ja més de 5 hores ,segons aquell símbol d'una ciutat tant llunyana i inconeguda) el seu escriptori/taula de treball/recepció de nous clients.
S’havia passat tota la tarda inmersa en gestions i viatges per la ciutat per acabar d’enllestir-ho tot ,i ara ,semblava que per fí podría seure ,ni que fossin deu minuts …es moría de ganes de penjar el barret a l’espàrreg que feia guardia al costat de la porta ,treure’s les sabates ,aflujar-se el nus de la corbata i dedicar-se a esperar (eternament, n’estava convençuda) a que la parlanxina dona del Drugstore del portal del costat ,fes correr la veu de que s’havia instalat una investigadora privada a l’edifici ,donant-li així una mica de categoría a aquell niu de rates.
De tota manera ,no tenia pensat quedar-s’hi gaire estona…ja havia personalitzat (tant com es deixava personalitzar un gra de sorra) el despatx ,i els detalls que faltaven (el rètol sobre el vidre esmerilat de la part superior de la porta, per exemple),havien d’esperar a l’endemà. Un tal Jimmy Fastpaint li havia promés (just abans de cobrar-li) que a última hora d’avui ja tindría llesta la plantilla ,que li podria haver fet la feina a l’instant ,si no fos perque no en tenia cap ,de plantilla ,amb l’acabament en femení que ella li demanava…: “F.J.G. Detectiu Privada”.

Va seure ,per fí ,i abans de donar-li al barret l’impuls entregirat necessari per fer-lo volar per damunt de la taula fins al ganxo en forma de cap d’ocell que fluia del penjador ,va obrir el calaix i va agafar l’ampolla…buida ,com no…els pares no la deixaven beure més de un glop de coca cola a la setmana…no parlem ja de deixar-li una ampolla plena…
Però no va tenir temps de maleïr la seva curta edat ,perque acompanyant el grinyol de la porta en obrir-se ,una silueta es va retallar en l’arc de Sant Martí del neó rebotat a la porta de l'altre banda del passadís…
-Fenke!! ,Torna el barret d’en Xerac al seu lloc abans que no torni de basket!! …I si ja no has de jugar més amb aquesta ampolla buida i el gat ,llénçala a la brossa ,si us plau…i afanyat!...mira que tard que es ja!!...Però…aquest rellotge está tort…No t’haurás enfilat al moble per agafar-lo ,oi? ,…Va ,vinga ,que hem de marxar…i no ploris ,que ,total ,tampoc t’estaves entretenint amb res ara…

Llum

Els conreus del costat de casa

El nen luminiscent no en sabia res d’horaris…
Ni de llits ,ni de sabates ,ni de plats…
De fet ,el nen luminiscent no sabia res de sostres ni de tot allò que cubreixen.
Quan mirava amunt -i darrerament ho feia molt sovint- ,la puressa del raig de llum de la seva mirada no topava amb res fins que tocava el Sol, a qui li disputava (sense fer cap competició ,pel simple fet d’existir) el seu tron de lluentor .
El nen luminiscent vivía a la manera que li dictaven antiquíssims ritmes biològics ,moldejats per la seva curta experiencia amb les condicions del clima ,de l’ambient i dels problemes que li anaven sortint al pas.
No hi havia adults a la terra on vivia el nen luminescent ,tothom sabia que els adults feien vida a l’oceà ,barrejant angoixes amb onades i sal ,coneixent però ignorant quasi del tot el mon de terra ferma,tot i que...Tot i que de vegades, de cua d’ull li semblava veure un ràpid moviment ,una ombra que s’amagava ,algú que potser el vigilava...fins i tot ,algun cop , a les nits ,mig barrejats amb els somnis ,escoltava veus xiuxiuejants que li resultaven estranyament conegudes ,sense saber al despertar a qui pertanyien ,ni si realment les havia arribat a escoltar.
Estava tot sòl ara ,el nen luminiscent .Però feia nomes un parell d’estones de joc , el riu i els terrenys a tocar eren plens d’altres nens i nenes que corrien ,saltaven ,queien ,reien i s’aixecaven i tornaven a córrer i a riure.
I van córrer i van riure i van saltar fins que va arribar el vent .Un vent portador de La Crida del Sol ,una crida tant innegable en la seva llum ,que cap nen no podia fer res més que abaixar el cap i , adonant-se massa tard del canvi que es produïa al seu interior , caminar envers els penya-segats que llepaven desde temps eterns les onades de l’Oceà dels Adults , sense aparent força de voluntat ,totalment absorts en les promeses que el radiant astre els feia arribar per mitjà de la força del seu missatger particular.
Feia una estona ja ,que havien marxat,deixant com a únic rastre del seu darrer trànsit una erupció de granets d’escuma a la superfície de l’aigua.
La soledat començava a rossegar els dits del peus del nen luminescent ,generant una nova i inconeguda sensació...l’aburriment.
Va mirar amunt per tal de preguntar-li al Sol si volia jugar a l’amagada o al que fos ,per passar l’estona fins que tornessin els seus amics.
No les tenia totes ,amb aquell Sol...hi havia alguna cosa que no anava del tot fina. Però el nen no coneixia l’enveja ni el seu significat i no podia aplicar-la a aquella emoció que treia el cap tot sovint a l’expressió de l’estrella reina.
-Tú ,descarat! , -el va escridassar el Sol en aquell precís instant...com si sapigues que l’estava buscant...com si fos ell qui cercava al nen...-Com gosses de preservar la teva lluentor en la meva presencia? ,que no has sentit La Crida?
-No soc descarat ,Sol. Soc el nen luminescent ,no hi puc fer res per evitar de lluïr tant com tu.
-Ignorant! Que et creus especial? Tots els nens son luminiscents! Van acumulant lluentor al llarg dels seus primers anys de vida ... amb l’unic objectiu de traspassarme-la a mí . Soc vell ...la meva llum s’hauria apagat fa ja moltes estones de joc ,si no fos per les guspires que regularment em facilita La Crida.
-El vent?
-El vent es només el missatjer. La Crida...no l’has sentida? ...alguna cosa ha sortit malament ,a hores d’ara hauries de ser amb els teus amics a l’Oceà Dels Adults...ocupadíssim en aburrides tasques i amb mil inútils coses a fer ,i milions de tontes preocupacions sense importància...Que no l’has sentida la crida? ,com es que no t’abandona la llum?
-Ah !,vols dir tot allò que xiuxiuejava el vent sobre responsabilitats ,família ,crisis,treball ,exàmens ,impostos,sanitat i,préstecs hipotecaris,una casa ben gran i ben maca i un cotxe ben lleig i ben car i unes engrunes de vacances i tot un seguit mes de paraules incomprensibles?...Doncs sí ,sí que ho he escoltat ,però no podia parar massa atenció ,perquè se m’acabava el temps i havia de trobar un bon amagatall ,un que em permetés de salvar-me de parar a la seguent...saps?,no es fàcil jugar a l’amagada quan ets un nen luminescent...no ho es gens ,no...,per cert ,quant tornaràn els altres? Em passa alguna cosa desde que han marxat i...
-Però que no ho veus?.Que no te n’adones que no tornaran? . Prou que hauries de saber que de l’Oceà dels Adults ningú no torna.
-Per què? Perquè no poden?
-Perquè no volen.
-No m’ho crec. Saps què penso? ,penso que els has ben enredat amb totes aquelles mentides sobre la felicitat que cantava el vent...Penso que si els crido ben fort ,s’estimarán més tornar a jugar amb mí que participar de l’espectacle tant ben orquestrat que els fas interpretar allà a les fosques profunditats .
-Ah ,sí ,nen insolent? ,Doncs ja que sembla que creus tenir el mateix poder que jo per decidir que fer amb la llum ,et proposo un tracte ...,ens plantarem al mig d’aquells conreus.Tú en aquell de la dreta i jo en el de l’esquerra...Un cop preparats et repto a que en deu segons subministris a l’entorn més llum que jo.
-Val ,i com ho messurarem ,qui ha lluït més?
-Un cop transcorreguts els deu segons de fulgor ,només caldrà que ens fixem en els conreus ,el camp que tingui més espigues il•luminades es el del guanyador.
-I el premi? ...I el preu de la derrota?-va preguntar el nen
-Si guanyes ,et quedes el cel per a tú, i des d’ aquí dalt proves a fer que tornin els altres...Si guanyo jo ,marxes per pròpia voluntat ...cal que m’estalviï com sigui un nou contracte amb el vent.D’acord?
-No. Espera ,m’estimo més el camp de l’esquerra ,si no et fa res ,coses de la genètica...
-Com vulguis ,.Som-hi ,va ,que es fa tard i vol ploure...
En un minut ,tots dos ,nen i Sol van ocupar cadascun l’epicentre del seu camp.
-Preparat?-va inquirir el Sol .
-Preparat. –va confirmar el nen.
-A la de tres...Una ,...dues,...TRES!!!
Una tempesta de llum com no s’havia vist mai va ondular i escampar les seves formes per aquells territoris dels nens luminiscents ...
Les espigues del camp del Sol s’iluminaven del mig cap a les vores ,en una mena de explosió d’ uns colors tan sobrenaturals que mastegaven als ulls.
Quan totes les espigues del camp del Sol van esdevenir pincells de llum ,al del nen ,l’energia que fluïa d’ell només havia arribat a tres quartes parts de l’extensió del conreu...”però només han transcorregut vuit segons!...en queden dos” ,va sentir que li deia una veu.
De primer va pensar que era la veu de la seva autoestima la de la no-ressignació...o ,qui sap?, potser es tractava de la veu de què parlaven les llegendes que els nens s’explicaven els uns als altres quan als vespres es reunien al voltant del foc per xerrar sobre totes les coses tant i tant importants que havien passat durant el dia...La Veu de la Consciència.
Però les dècimes de segon s’escolïen més ràpid del que tocava ,i a fregar de l’entrada del darrer dels deu segons ,aquella veu ,qualsevol que fos li va espetar suaument (si es que això es possible) “Ara! Demostra tota la teva brillantor ,noi!!! Saps com fer-ho! Empeny amb la imaginació ,tant fort com puguis!! No pensis en el que pots perdre ,pensa en el que guanyaràs...uns anys més de pura infantessa ,sense normes ,sense greuges...Saps com fer-ho! Endavant Xerac!!!!Amb tota la teva força!!!!!”
El nen va forçar llavors parts de la seva ment , les quals desconeixia ni tan sols poseïr ,alhora que una pregunta li feia una mena de nosa ...”papa?, ets tú?”...i un desbocat esplendor va fer l’itinerari de les profunditats. Del més profund del cor del nen fins al més profund de l’Oceà dels Adults , i il•luminant cegadorament al seu pas els camps de conreu ,el riu ,els prats ,les montanyes i el cel .
El tripijoc s’havia acabat sense discussió possible sobre el vencedor.
El Sol ,cap cot ,reconeixent la seva derrota va allargar-li al nen la vara de comandament del celest medi ,però aquest la va refusar.
-No em cal!,Mira ,tornen tots!!! No puc ni vull marxar ara! Ni que sigui per regnar! Mira,mira!!! Han tornat tots a l’infantessa ,la meva crida de llum els ha convençut més que no pas les teves promeses...No els puc deixar ara! He de jugar amb tots ells!!!!!!
El camí que venia de la platja ,es trobava ara desbordat per el milió de colors de les robes de dones i homes ,de totes les edats ,que per fí assolien el somni de deixar enrere la maduresa i tornaven a la terra dels infants ,amb el cor altra vegada a vessar de nítida alegria i altres oblidades emocions.
El Sol ,per la seva part ,va seguir (i segueix) penjat del cel ,repartint brillantor i espurnes de llum...Cada cop meny ,potser...cada cop una mica més apagat.Pensava sobretot ,en la seva perduda ireemplazabilitat...ja no era indispensable per a ningú...a la terra hi havia ara tants nens que podien ,sense cap esforç ,només limitant-se a viure ,refulgir i donar vida a tot l’entorn amb la mateixa eficàcia amb que ho feia l’astre rei. I tot ,per culpa d’aquel nen,que no s’escoltava La Crida de la vida adulta ,i totes les seves promeses de futur.
El futur existia ,però, i el Sol creia haver trobat la manera de ,en un dia no massa llunyà ,enviar al nen a l’Oceà i tornar a ser el que més lluïa en el seu mon...
-Que portin a la meva presència l’Amor...tinc un encàrrec a fer-li ...

Euskadi ibilaldia

Plaça del Arenal .Bilbao.

"Queridos amiguitos...en este mundo ,todo está bajo control...Todo?...No!!!...una aldea poblada por irreductibles vascos resiste ahora y siempre al invasor..."
Si a finals dels 80 i principis dels 90  del segle passat ,hi havia un centre del moviment punk a la vora  ,aquest era ,sens dubte  Euskadi.Qui anava de punky per la vida havia d'anar-hi ,al menys un cop ,com els musulmans a la Meca.
També es veritat ,que si anaves de punky per la vida ,no te´n perdies ni una ,i igual anaves al Aste Nagusia (setmana gran) de Bilbo ,com als San Fermins ,a les falles o a les festes del Pilar...la questió era anar acumulant experiencies i imperdibles o xapes d'encenedor o el que fos , per anar-li donant pès a la jaqueta i passejar les motxiles i les botes per el máxim de parcs i estacions de tren posibles.
A Bilbao vam arribar procedents de la setmana gran de Donosti ,on vam anar després de passar per les festes "de la Blanca" de Vitoria Gasteiz (donde hacen la ley) , després d'arribar en tren a Miranda de Ebro i anar a no m'enrecordo quin poble a veure un (inoblidable) concert dels Parabellum. (Ja us dic...un no parar...)..Recordo i reconec que hi havia una mena d'idolatría cap a tot el que sonés a Euskera ; grups de música ,independentisme (del de veritat ,no com Terra Lliure a casa nostre ,i que no se m'enfadi ningú), lluita obrera (aquelles imatges de les "manis"...) ,i una actitut...no se si dir-li"campechana" alhora que agressiva quan es tractava de defensar lo seu. Anti-estat ,Anti-poli ,Anti-capitalisme ,i Anti-Tot!!!.Sobtava veure les mateixes (o semblants) idees en la gent "gran" i adulta amb els caps tapats per txapelas que en els joves que se l'adornaven (el cap) amb una o varies crestes ,era una cosa que no haviem vist mai a casa nostre.

Allò era poc menys que el paradís per a la colla que vam anar ,molts dels quals encara viviem a casa dels pares...concerts a diari ,txoznas (casetes d'aquelles de fira) amb bocates (Preñaos de xorizoak!!!!) i kalimotxos de litre ,bars ,la majoria ,amb musiqueta del rollo...Barricada ,La polla ,Eskorbuto...(un altre cosa inédita llavors  per aquí), premsa (diaris ,als bars...)clarament Abertzale (cosa que ens xocava alhora que ens ...com ho diría...divertia?
Com sol passar ,en aquesta mena de festes tant multitudinaries el sector hoteler de la ciutat en questió acaba petat i si no espaviles uns messos abans ,et quedes sense allotjament...però aixó no era problema per a nosaltres ,que teníem plaça ,sense necessitat de fer reserva, als parcs i plaçes de les ciutats que visitavem.En el cas de Bilbao ,només arribar-hi ja vam veure que ens quedariem al Arenal ,al costat del riu ,en plè centre històric de Bilbo ,on ,de moment no hi havia ningú (es que vam arribar com una setmana abans de que comencés la festa...amb aquella alegria.) ,però que acabaria plena de peña fent vida.

Recordo que les motxiles ens les guardaven molt amablement en un bar que hi havia a tocar de la plaça,bar al que anavem cada matí a esmorçar i fer allò que es fa al llevar-se...
Recordo també que tota la ciutat estava potes enlaire perque estaven construint la xarxa de metro
Recordo tantes coses que si volgués escriure-les totes (que no vull...) ,no tindría ni prou espai ni prou temps per fer-ho ,però així per sobre ,i com a anecdotari...:Aquella nit en que mentre dormiem envoltats en les mantes que ens havien "prestat" els de la Renfe ,algú (sospito que algun botiguer o amo de bar dels voltants)  ens va deixar al costat una bossa amb dos o tres pollastres a l'ast ,i va marxar sense despertar-nos.O un peregrinatge cap a l'altre punta de la ciutat per no m'enrecordo què , i pujar a l'autobus i veure un cartell al costat del conductor que deia "Prohibido subir al vehículo con paquetes sospechosos de contener explosivos" (???!!!). O aquell matí en que ,després d'una nit de les llargues ens adormim al parc i ens passa una manifestació de les gestores pro-amnistia per damunt i ni ens enterem...o el gastetxe (centre social okupat) i el seu permanent estat pre-desallotjament. O ... sería inacabable ,de veritat.
Hi vam tornar un parell d'anys més ,però ,com sol passar ,ja res no va ser igual... "Never as good as the first time..."

Música maestro!:

La gran decepció

Els volcans d'olot

Hi vam anar d'excursió ,(de les d'entrepà estovat i cantimplora d'aigua calenta),quan feia ,jo diría que segon o tercer d' E.G.B,...fot un munt d'anys,en la meva altre vida...i no se que es el que m'esperava trobar-hi en arribar (ja podeu comptar...foc,explossions i rius de lava,com a mínim...) ,però el que sí se es el que no m'esperava.
I no m'esperava arribar al volcà sense adonar-me'n...es a dir...a veure...on era aquella característica forma de montanya decapitada que jo havia vist algún cop a les pelis o als cómics?
I no m'esperava un bosc d'arbres rodejant el cráter(que en la foto a vista d'ocell sí sembla un cráter de volcà,però que vist desde el terra,que voleu que us digui...
I no m'esperava tampoc un cràter...com us ho diría...sense forat.
Ni m'esperava trobar un camí que baixés cap a allò que en el meu cap ja havia classificat com a  "no cràter".

I,per sobre de tot,l'ultima cosa que  hauria esperat trobar-me en un "no volcà"...una fotuda construcció feta per l'home!!!!!!!... una ermita en aquest cas...en la que a més,no s'hi podía entrar...(o aixó ens van dir)

Suposso que les mestres buscaven el contacte de l'alumnat amb la natura i un apropament in situ a aquesta estructura geológica tan "nostrada" els debia semblar la més genial de les idees,però,per la meva experiencia,i pels comentaris i (sobretot) les cares dels companys,el que em queda clar es que l'excursioneta es  va endur un trosset de la nostra innocent infància ...cruelment...a traició...
I qué voleu que us digui...potser sí que es el que buscaven...que teníen molta mala llet,aquelles..

.

Estudíes o treballes?

L'escola Municipal del Treball (E.M.I.),a Granollers.

Un gran contenidor d'hormones en plena efervescencia... aules amb una perpetua pudor de suor i de peus...cares plenes de grans i carpetes forrades amb IronFix i dibuixos heavys ,i conyes marineres ,i tardors més marcades, i colors més nous i més purs i pasotisme i desafiament i primaveres més explosives i sentiments disparats en totes direccions i una mena de llibertat que només el fet de ser adolescent et priva de ser conscient de  que la gaudeixes
I per a mí,que venia d'una escola privada diriem (i encertariem) que força conservadora,on,per exemple, a l'hora del pati  separaven els nens de les nenes,(i estem parlant dels 70s i primers 80s eh?,no de la post-guerra!),un gegantí pas endavant per el camí de l'aprenentatge a tots els nivells,que riu-te'n tú del de l'home a la lluna .
Primeres mirades,primeres cites,primers xascos,alguna petita  "gamberrada" (i alguna també de no tant petita) amb aquell amic que ara viu tan lluny...insolencies,camaradería,amors  platónics,pasotisme,experimentació,constant provocació,xulería,tendressa,petons desbocats i mans desbocades i cor desbocat i un desbocament tant total i desamors,i tot tant...tant...desbocat!!!.
I una xerrada en el porxo, amb aquella altre amiga,guardant i atresorant per sempre,sense saber-ho en aquell moment, l'olor de la gespa i la terra mullades per la pluja que queia unes pases mes enllà.I aspirant (o somniant)també a alguna cosa més,peró sense l'experiencia o el valor,o l'autoestima necessaris  per  asolir-ho.Ara una  "campana" al bar,ara una altre al cinema,un passeig pel parc,una obertura total del cor i de l'ánima,unes llágrimes de dolor,associades a una pregunta: "com pot fer tant de mal el que fins ahir mateix no sabia ni que existia?", i una competició soterrada (com els cérvols lluitant,entrexocant les banyes a l'época de l'aparellament,peró molt més subtil,i sí,molt més violenta també),uns esmorsars i uns berenars i unes partides d'escacs a la cantina del centre,on aquell dia hi van conectar una tele perque poguessim veure (i escoltar)  al Samaranch dient alló de "...a la vile de ...Barcelona!...".
Primeres recomanacións literaries,musicals i peliculeres...primers gelos,primers conflictes amb mí mateix,indecisions,un espectacular atavalament...Cada dia una (o varies) noves descobertes d'emocions i de sentiments noves i nous de trinca.
D'aixó se'n diu nostalgia,sí senyor! i de la grossa...i a tota ostia,com un tsunami! Jo també en dic "tenir un día d'aquells",si mai us ha passat ja m'enteneu,i si no,doncs em temo que no hi haurá manera d'explicar-me..
Després d'aquells anys,hauré passat un mil.lió de vegades per davant de l'EMI,sense pensar-hi mai gaire en tot aquell univers,però avui, que he parat atenció a la memoria i als records,algun de tan vívid,tan a flor de pell ,que sembla (i em permetreu el tópic,oi?)que tot just fos ahir...,doncs avui,dic,us juro (o us prometo,o us dono la meva paraula,el que faci més amb vosaltres) que m'estrenyo amb totes les meves forçes el cor amb el puny i ni així n'hi ha prou...

Ah,sí!...també feiem classe...

Orzowey

El poblat salvatge d'Arguelaguer,Olot.


Ni una,ni dues...tres.

Fins ara,amb una foto per racó crec que quedava prou clar el que volía transmetre.Peró aixó no es posible amb el poblat salvatje. Ni uns quants centenars d'albums de fotos del lloc podríen copsar la sensació d'entrar als laberints,cabanes,pasarel.les,ponts,torres i amagatalls ,tot construit amb branques,perxes,fustes,claus i filferros per Josep "el Tarzan d'Arguelaguer" Pujiula.
Crec recordar que,si existia un objectiu,era arribar a la cabana mes alta,no se si algú de nosaltres ho va aconsseguir.El que sí recordo es una mena de bustia(de fusta,es clar),on podies deixar a l'artista una nota,(d'anims,de felicitació,el que volguessis),o diners per ajudar a seguir construint.Inoblidable també  el dolor a les cames ,de caminar en tensió per aquells estrets (i baixets!) passadissos elevats ,i el pic-nic/dinar/berenar que ens vam cruspir en sortir.Menjar,per cert,preparat el día abans a la espaiosa  cuina del Tio Pepe,-llástima que llavors els móvils (n'hi havien?) no duien cámera de video,si no hauriem grabat algo així com una mena de "Tio Pepe,cooking in progress"...com Ferrán Adrià,però amb menjar de veritat-.
 Lamentablement,arrel d'una serie de destrosses i problemes amb els veins,Josep Pujiula el va desmontar i el va cremar,tot i que després va començar una altre construcció, que no se si va acabar.En tot cas,en aquests terrenys ara hi passa una carretera...I aixó també es una llástima,perquè de carreteres n'hi han a tot arreu,però de racons mágics...

El racó itinerant

El tren de la bruixa
Hi ha una gran varietat de trens de la bruixa,però jo em refereixo unicament al de la foto.
 I no es per el dibuix-mural(rollo Conan i semblants),que canviava potser cada parell d'anys,ni per la forma del tren (aquell cap amb la boca oberta,la cua fregant la part de dalt de l'entrada del tunel)que no ha canviat,ni cada parell d'anys,ni mai..Ni tan sols crec que sigui per el mateix tunel,i el seu fosc magnetisme.
Decicididament,el que sempre m´ha fascinat d'aquesta atracció de fira es el paio que fa de bruixa.O més aviat la "coreografía" del paio que fa de bruixa...Ara cap a dins del tunel...ara esperant el tren (i als seus passatgers) a fora...ara creuant les víes,fent malabars amb les escombretes,ara ballant i picant amb les escombres a algú (normalment una noia) del públic que s'espera més enllá de la cadeneta tancada...i per damunt de tot,(i encara sabent que no pot ser veritat),la sensació de que s´ho está passant enormement "pipa".
Fa un temps,el meu fill em va preguntar: "Quan eres petit,qué volíes ser de gran?"; Ara no recordo quina xorrada li vaig respondre,(ja se sap que els pares deixem anar més mentides que els fills),peró si per una d'aquelles coses m'hagués vist obligat a dir-li la veritat ineludiblement,la resposta sería (encara avui,) "Noi,el meu somni de futur era ser el paio que fa de bruixa"...Peró es clar...no queda massa seriós en el context d'una conversa tant existencial (tot i ser veritat!!).

El racó Kumbayá

El parc del corredor, al Montseny-Montnegre

Primavera...temps de sol,d'agradables mànigues curtes...i de tempestes.Com la que ens va caure al damunt,allà per l'any 90 o 91 (o 89, o 92...,no se) al corredor,durant la macro-acampada que tots els anys es feia (no se si continua la tradició) per setmana santa.
Aquella nit,desde dins del cotxe on provavem de dormir (jo i no m'enrecordo de qui més....),vam veure passar,surant en el fang,arrossegades per l'aiguat,un parell de tendes de campanya (amb gent a l'interior!).Recordo també ,l'endemà del diluvi,a cert "llastimós" individu possant-se el casc de la moto a vessar d'aigua...i no adonar-se'n ni abans de possar-se'l ni després!!O a aquell parell,prims com una piulada d'ocell,però exultants encara de vida tots dos,en aquella hora en que despuntava el día,portant (ves a saber d'on) l'esmorssar: Una llauna de pinya en almíbar,sense pinya i amb J&B...
O a aquells altres fent passar la resaca amb inacabables partides de cartes (no se que era pitjor...
Però ja els dos darrers anys que hi vam anar,la cosa anava degradant cap a una acampada-maquinera-pastillera-puuaaagh
I es que ,quan es va acabar el rock and roll (com a banda sonora de l'acampada i com a actitut dels acampats),va morir l'esperit de l"acampada del corredor"

Gent del barri

El "puente del porro" de Canovelles

"Puente del porro"?
Doncs no se perque li deuen dir així,no...
Ah,calla!!,yastá...Com que per sobre hi circula el tren,deu ser per el sorollaku al passar "PORROM PORROM PORROOOOM PORROOOOOM"

El racó poétic

La Blava, a Roda de Ter

 La inactiva (industrialment) fábrica tèxtil 'Tecla Sala i fills' ,al costat del riu Ter, i coneguda com 'La Blava', es on va treballar entre poema i poema (i entre 400 persones més) el poeta Miquel Martí i Pol,durant 25 anys.
L'any 2008 l'ajuntament la va comprar per quasi un milió i mig d'euros,per restaurar-la (quan jo la vaig veure,deu fer uns 20 anys(?)estava força deteriorada) i donar-li un us meitat públic,meitat privat...tot un batiburrillu de fundacións,equipaments,concessións a particulars...vaja,no se com deu haver acabat tot plegat.
I mira...sobretot fa gracia que a la foto de la seva façana hi puguem llegir (o quasi) dues pintades tan...colpidorament poètiques.

 En quant a la banda sonora,doncs,no se...no es que tingui gaire a veure amb el tema,més enllà del tò 'existencial' de la lletra o de la portada del disc,amb l'obrer assegut al davant d'una fábrica pintada amb spray...

Sota terra...enlloc...

El túnel del Figaró

Un altre lloc estrany aquest,com una mena de triangle de les Bermudes (easy mode).
A banda i banda del túnel no només pot canviar la meteorología (pots entrar-hi en un dia assoleiat i sortir amb núvols de tempesta) ,o les emisores de radio (algunes canvien de posició en el dial,altres simplement desapareixen, o només existeixen en un dels dos costats).També l'estat d'ánim d'aquest 'raconer' (?) muta al travessar el túnel del Figaró.De bon a mal humor si ho faig en sentit Barna (camí del curru) i a l'inrevés en direcció Vic (cap a casa).
De moment no hi ha constancia que hi hagi desaparegut ningú,però sens dubte seria un lloc ideal si algún d......en fí ...anava a dir una bestiessa...sobre el supossat de fer-hi desapareixer gent i aixó,però no voldría anomenar ningú,i menys al meu jefe,que no hi te res a veure aquí...

El racó prehistòric (...i embruixat)

El dolmen de Vallgorguina.

 Realment,es més petit que el que pot semblar mirant la foto... ,deu arribar cap al metre i mig d'alt,com a molt.
Com que diuen que está embruixat (o ,si mes no,que s'hi celebren aquelarres i coses d'aquelles de bruixes),i com que sempre he tingut un@s amic@ valent@s,quan ens varem assebentar (deu fer uns 20 anys)de les llegendes que se n'expliquen,ens va faltar temps per decidir anar a passar-hi una nit.
Per aquelles coses que passen,aquella nit ens va caure una tempesta just quan arribavem al dichós dolmen,de manera que,en un inútil intent per no acabar xops,el vam aprofitar per refugiar-nos (crec que hi anavem entre 6 i 8 persones,dibuixeu l'escena...).
Aquí el meu record s'esvaeix i es fragmenta en tot un seguit d'imatges que no explicaré (perque no se com fer-ho),però sí que us diré que va ser tot molt i molt estrany i de molt i molt mal rollo entre nosaltres.Recordo que vam marxar abans d'acabar la nit i que poquetes vegades (no m'atreviría a dir que cap,però quasi) n'hem tornat a parlar.
Segur que l'àcid que ens vam prendre abans d'anar-hi te molt a veure amb tot plegat...misteri resolt!!!

Medievil

El Castell de Perafita ,al Lluçanès.
 Als qui heu montat mai algún Exin-Castillos us sonarán molt la forma de les seves "torretes".

Més que un castell,es un palauet.Els seus propietaris es veu que son una gent de pasta gansa que viuen a Madrizzz i venen a passar l'estiu.
Com que la resta de l'any resta deshabitat,els cal algú que s'en cuidi.Uns amics meus hi van treballar-hi un any,de massovers del castell"",i un dia,tot i no tenir el permís per fer-ho,ens van deixar visitar-lo i el seu interior es...una mica lluent i una mica decadent...estrany.
Pasadissos alfombrats de vermell,armadures (muntades,dretes,vigilants...),tapissos a les parets,pati-jardi interior...
Capítul apart mereixeria el terreny entre el castell i el mur de la finca,amb un petit (i amagat per la vegetació) llac amb una illa en mig (i un banc per seure,i un pont de fusta per arribar-hi.
Un racó peculiar.
I no,de moment es veu que no necessiten massovers...

El racó de la difícil digestió.

Can Paixano,a Barcelona

Ara tenim l'E-Bay i tot de bassars i grans cadenes d'electrodoméstics i aparells electrònics,però,no fa pas tants anys,qui volía comprar (legalment) un lloro per al cotxe  o una cadena de música havia d'anar o a Andorra, o als bassars del port de Barna per trobar bons preus (en tot cas millors que al poble).
Era impenssable anar-hi i no passar per el 'bar dels bocates'.Ara fa molt de temps que no hi vaig,pero abans per poques peles et possaves fins al cul de greix de la sobrassada,dels butifarrons negres,de cansalada, i del que fos .
Recordo que el lloc estava sempre a vessar de penya,d'ampolles,de pernils i de llaunes i pots d'anxoves (amb i sense raspa).
No apte (o no recomanable)per als qui tinguin (tinguem) desordres o trastorns alimentaris.
P.D.I quin vinatxu!!,Mortal!!!

Freedom!

La masía Masferrer,a Montornès.

Els del Casal de Músics de Montornès hi organitzaven concerts (tots gratix!),de grups punters del panorama musical de finals del 80-principi dels 90 (per possar algun,citaría els Etsaiak,Distorsion, Oficial Matute (Banda Trapera)...
Música,amics,aire lliure,aromes de hashis i de goma,cervessa (calenta,sense gas,marevellosa),viatges alucinògens...tot amarat de la olor de les butifarres que invariablement, coïa en Mussol (quina gana que feia venir aquella olor,quina gana...).
Un trosset de llibertat a prop de casa.

No se si es questió de perspectiva,però el pati es veia molt més gran (enorme,ple de gent).

Perque copseu,en la mida del posible,l'ambient que s'hi respirava,escolteu que em comentava l'altre diá un amic,parlant de la Masferrer:

"...un día me encontré ahí con elastic man estaba el tío ahí sentao que decía que estaba esperando al coche de la pantera rosa pa que lo llevara a su casa a Llinars.

Decía, ' mira ves el vaso aquel que esta allí en la quinta ostia?' y yo 'si', y me decía  'mira', y estiraba el tío el brazo moviéndolo como si fuera el de los cuatro fantásticos y haciendo ruido con la boca  'fuuuuuuui ves e cogido el vaso'.

Solo espero que condujera la pantera rosa..."

El racó desaparegut

El cine Majestic,de Granollers .
 Imagino que cadascú deu tenir el seu propi -personal i intransferible- "Teatre dels Somnis" .El meu,mentre va durar en peu,va ser aquest.
Aquí hi vaig viure varies E.E. "experiències enriquidores),a més de veure moltes pelis inoblidables.
Recordo especialment, (amb l'aparent aleatorietat amb que queden marcats uns records per damunt d'uns altres) i de diferents èpoques, la primera 'Star Wars'', 'En Busca del Fuego','Terciopelo Azul' (aquesta dins d'un cicle de "24 Horas de Terror de Granollers")...buuuuf...no acabaría mai.
Per altre banda,val a dir que les vivències "outside the movie", altrament dites "de butaca",no van ser,lamentablament,tan nombrosses,( o no tant com a mí m'hagués agradat),però sí infinitament més perdurables a la memòria de la pell...(i del cor)

Neixer...(Hospitales,qué "lugales"...)

L'hospital de Granollers i el de Vic. (dos racons al preu d'un)

 Al de Granollers va néixer el meu fill. I molt temps abans vaig néixer jo.
Al de Vic hi va néixer la meva filla...i un altre cop jo.

B.S.O.:
 No es la banda sonora perfecte,però te algo...(sempre hi ha una mica de pànic,als jóspitals...)



 La idea,però, aniría més aviat per aquí:

El racó proper

La biblioteca Caterina Figueres ,de Tona

Petiteta (com la foto...),íntima,silenciosa,agradable,local,acollidora,compromesa,plena de vida ...i gratuita!!
Vivim un temps d'adaptació , per a tothom.D'adaptació als nous suports digitals,als nous hàbits de la gent,a la continua oferta de milers de productes semblants,a la sobrecàrrega d'informació...i aquí es on entren els/les bibliotecari@s. La seva tasca es la d'orientar,asesorar o ,fins i tot estimular l'amor a la lectura als usuaris de les biblios i a l'alumnat escolar (i a tothom,en general).Es una feina ben maca...i tot un repte.

En quant a la música,per alguna raó que se m'escapa,sempre he associat aquesta historia de Michael Ende als moments de lectura relaxants,absorvents,recullits o aïllants...no se...

The shinning (el resplandor)

El parc del laberint d'Horta.

 Be,no hi trobarem al David Bowie ni a Jack Nicholson (no se quin dels dos em faría més por) ,però aixó de caminar per laberíntics corredors te el seu qué (al menys els primers ,posem-hi ,cinc minuts.

Ancorat en el temps (día de la marmota…)

El pont penjat de Rupit.

 Tot just encetem el dilluns,peró pensant ja en dissabte que ve...
Aquest proper cap de setmana farem un viatge a l'edat mitjana.Travesarem el pont de fusta (a poc a poc), veurem cases i balcóns dels segles XVII i XVIII,mullarem els peus a la riera,segur que donem de menjar als ànecs,farem un passeig fins al Salt de Sallent,i ,en acabat,ens farem amb una bossa de carquinyolis de Rupit...mmmm...
-"Nens!,no us gronxeu creuant el pont,caray!"...Hi ha coses inevitables. (i que mai canvien,inalterables com el poble mateix).

Racó de diumenge (en vers)

El "mercao" de Canovelles (la "meca del pinxo con alioli",sí senyor!)

Explosió d'olors,de crits,de fressa...
la disfressa del diumenge de resaca.
De "vermú",de lentitut,de sol,de plaçes.
A vessar de vides,de cultures,de llenguatges.

Els primers,amb el matí,aquells que empalmen
amb la droga de la nit abans dessuada.
Els de pas,els venedors,els que badallen,
els que arriben,els que es queden,els que marxen,
 i a migdia saturat amb la gentada.

Bons i mals records,com tot,
com a la vida.
Com quan no sabem que fer amb la reposada
solitut d'aquells diumenges que se,n riuen
de l'eufória dels divendres a la tarda.

Hores mortes,boques vives,tot de raçes,
carrers plens,espais calmats buidant les cases,
i amagar-se en ensumar la recullida.

Green (lung) corner

El parc de les feixetes.Tona.

Situat a la falda del turó del castell.Fa mooooolt de temps va ser una mena de cementiri on els nostres avantpassats hi enterraven els seus morts.D'aqui a estar plè de vida...tots els alumnes de totes les escoles del poble hi han passat.A l'estiu s'hi celebren els concerts de la festa major i a l'hivern el famós (i molt currat) Pessebre Vivent de Tona.
A nossaltres ens agrada anar-hi quan no hi ha ningú...parem l'orella i obrim be els ulls per veure si trovem follets (si a algún lloc n'hi han ha de ser per força aquí).Lloc màgic,sens dubte.
I no,no se que es el que aguanta a la mà el de dalt a l'esquerra a la foto...ni ho vull saber.

El racó joganer

El museu de la joguina de Figueres.

Visita obligada quan es va a Figueres a veure-li els ous a en  Dalí.(els de la casa museu,no els genitals,diguessim)
L'ultim cop que hi vam ser-hi , el meu fill va tornar amb una baldufa ('ojo' ,comprada a la botiga del museu,eh!) i el seu padrí (que també venía) li va ensenyar a fer-la girar.Probablement deu ser un dels pocs nanos menors de ,posem, 15 anys que en sap la técnica. (Se'm nota orgullós? ,Se'm nota?) :-)
A més ,amb el carnet de Súper s'entra gratix (però el del Tomàtic i el Petri no,eh...ha de ser més modern!)

La guerra civil...un racó.

Els refugis antiaeris de Balenyà

Els va fer construir l'abril de 1938 l'alcalde de Tona (el de l'época,no l'actual,no fotem!),per protegir els treballadors de l'aeròdrom republicà que hi havia a la zona.
Els constructors van ser els nanos del poble d'entre 15 i 18 anys,que no eren al front.L'altre día,tot passejant amb els nens ,ens hi vam arrivar.Es van fer un tip de jugar,i jo d'estremir-me.
Entrar-hi esdevé tot un exercici d'imaginació que posa (al menys a mí) els pèls de punta.

Cal esmentar que,després de restar un munt d'anys soterrats,els han 're -obert' la gent de la "Recuperació del Patrimoni de Balenyà" (no em voldría equivocar...crec que es diuen així...)

Un racó popular

La Plaça del Cony, Granollers
 
El sobrenom del lloc, li ve per tots aquests ferros que s'acumulen al terra de la plaça i que,pretenen ser un drac (els de color verd) i un bosc (els grissos)...Es el poder de sugestió de l'art!.La gent que ho veia per primer cop (i per segon,i per tercer...)deien "aixó que cony es",i així la plaça...la plaçaaaaaa...no se,no recordo el nom original...en fí,la plaça el que sigui es va convertir en la Plaça del Cony.
Recordo un monillo "apatrullando" per el carrer del Minibar (aquest sería un altre bon racó) dient-nos: "Chavales,a fumar porros os vais a la plazal coño,joer,aquí no!!.Devia ser per veure si d'aquesta manera ,encara que fos per els efectes de les drogues,algú realment hi veia un drac on només hi havien ferros...no se quina es pensava que era la qualitat de la ilegal substancia,no se...

El racó manga

El Mazinguer Z de Plà de Santa Maria, Tarragona.

I es que si hi havia una serie d'animació que destaqués molt per damunt de les altres,(estem parlant de finals dels 70,o principis dels 80),aquesta era sens dubte,la del robot amb el japonés okupa-crani.
Un dels més clars records que en conservo (del visionat de la serie,no de l'estatua),es aquell dissabte, veient el capítul de la setmana,a casa dels avis (dels iaius),en que, després d'una estona de sentir una certa olor de plástic cremat i metall calent,la tele es va encendre (literalment,en flames), i jo plorant i els avis espantats,que qué havia fet,i jo ,no res,s´ha cremat sola,i entre la confusió,el convenciment que s´havia cremat per els rajos x que el "bruto mecánico" del día disparava per els ulls...En tot cas,realisme a tope.Me´n ric de les ulleres en 3D!
El que no sabia es que en Koji Kabuto,entusiasta fan del futbol (com tots els japos),va venir amb el seu robot a veure l'inauguració del mundial de futbol del 82,a Barcelona...peró tal i com estava (está) el tema de l'aparcament,sembla que el lloc mes proper al Camp Nou que va trobar,va ser per Tarragona.Igual durant el partit va perdre les claus del robot a l'estadi,peró amb el tamany que li suposso al clauer no ho crec.Mes aviat deu ser que el Mazinguer funcionava amb Windows i es va quedar (perpetuament) penjat...

Primer racó. La granota d’Olost

Les primeres vegades,en veure-la al passar per Olost,camí de Perafita,pensava…”Deu ser una font? Un llum del parc? un banc de diseny per seure (o per no seure?).
La cosa es que sempre es molt com de passada,mentre condueixo.No m’hi he parat mai a mirar-la detingudament,i aixó que desde el primer cop ja em va cridar l’atenció. Tot i així,i per una d’aquelles coses que ja vaig advertir que censuraría,ha acabat per ser un activador de records,al portarme al cap cada cop que la veig a un grapadet petit de persones (concretament tres…una familia,vet aquí)que van compartir amb mí tot un seguit de llargues hores i complicadíssims  díes (i en un dels tres casos,també nits) dels que difícilment me’n ves sortit amb l’exit (rotund) amb que ho vaig fer,si no hagues tingut al costat el seu possitivisme,bon humor,sencilleça i ánims.
La propera vegada que hi passi,m’aturaré,encara que sigui el temps just per prendre un refresc i unes anxoves amb raspa…
En quant a la Banda Sonora d’aquest racó,només dir que ha estat possiblement la més complicada de trobar…peró ni que sigui per el nom del grup (i per la qualitat del tema),em quedo amb aquesta:

Compartir…només… (una introducció)

Desde aquest espai, convido a qui vulgui ,a visitar amb mí una serie de llocs,presents i passats,que només (només!…) tenen en comú el fet de que tots ells em produeixen una sensació de pertinença…Els seguents racons son (o han estat) una mica meus i jo ,sens dubte, soc (i dels que he estat,ho segueixo sent,i per sempre) una mica propietat seva.Val a dir,peró,que també es poden colar llocs (racons),simplement per tractar-se de indrets curiossos,sense el mateix sentiment de lligam amb ells,peró amb alguna (o algunes) histories al darrera…
Per tant,no es tracta d’unes ‘visites guiades’ o ‘guies turístiques’ que permetin,al qui s’hi adentri,de coneixer millor un lloc,o de veure-hi moltes fotos de determinada escultura o determinat paissatge o edifici…es mes aviat un recull de vivencies adscrites a uns escenaris concrets i perdurables a la memoria d’aquest ’raconer 2.0′,per les que passarem depressa ,quasi sense fer soroll ni deixar empremta,apenes un petit comentari acompanyant una foto,i una melodía de fons relacionada(per a mí) amb l’ambient o el record del lloc,publicades aquí amb l’unic ánim de compartir-les,sense més pretensions.
I es que dificilment es pot aspirar a pretendre res partint d’un poti-poti de “préstecs” com aquest.De préstecs,perqué la part visual no es meva(les  fotos son pescades de la red,de llocs oficials i d’altres bloggs…) i l’audio tampoc (la gran majoria está agafat del yu tu bi),sense cap mena de permís ni concessió. Les experiencies  sí son originals, i curiosament ,en aquestes es on he hagut de demanar (a mí mateix) els permissos per publicar-les,i en algún cas aconsseguir-los després de practicar-hi una subtil censura…
Així doncs,i vist que l’objectiu de tot plegat es compartir, i els mitjans per aconseguir-ho passen si no per el furt, sí per l’apropiació indeguda,em permetreu acabar aquesta intro-presentació amb un canvi d’idioma i un últim atracament.La víctima es ,en aquest cas, William Faulkner,qui ,en la seva novela “¡Absalón,Absalón!” deia aixó sobre la necessitat humana i la finalitat d’allò que ara en diem ‘share’ (i que així,tret de context,no queda gens malament):


“…Uno deja tan poco rastro,¿sabe usted?.Uno nace,emprende un camino sin saber por qué,pero sigue esforzándose,lo que sucede es que nacemos junto con muchísimas gentes,al mismo tiempo,todos entremezclados;es como si uno quisiera mover los brazos y las piernas por medio de hilos,y esos hilos se enrollasen con otros brazos y otras piernas,y todos los demás tratasen igualmente de moverse y no lo consiguieran porque todos los hilos se traban,y es como si cinco o seis personas quisieran tejer una alfombra en el mismo bastidor:cada uno quiere bordar su propio dibujo.Claro está que todo ello carece de importancia,pues de otra manera quienes dispusieron el bastidor hubieran arreglado mejor las cosas,y a pesar de todo no deja de tener su trascendencia,puesto que uno se esfuerza y continua luchando,cuando de pronto todo ha concluido y sólo nos queda un bloque de piedra con unas inscripciones,siempre que alguien se haya acordado o haya tenido el tiempo necesario para hacer grabar esas letras en el mármol.Pasa el tiempo,llueve y brilla el sol,y llega un día en que nadie recuerda el nombre y lo que dicen esas letras nada importa ya.
Quizá por eso,si uno puede dirigirse a alguien,cuanto más  extraño mejor,y darle algo,lo que sea:un pliego de papel o cualquier otra cosa que nada signifique en sí misma,aunque ellos no lo lean ni lo guarden,ni se preocupen siquiera por destruirlo o tirarlo,ya es algo,porque ha sucedido y puede ser recordado,pasando de una mano a otra,de una inteligencia a otra;al menos es como un grabado,algo que deja rastro en algo que existió un día,pues de otro modo podría morir tambien;en tanto que el bloque de mármol jamás podría ser ‘presente’,puesto que tampoco llegará a ser ‘pasado’,es incapaz de terminar…”
Així que,com cantaven aquells…”Viaje con nosotros…”