Fa sol… Una dona gran (velleta, velleta) camina feixugament pel carrer Barcelona, ben a prop del casal d’avis, amb l’ajuda d’un d'aquells caminadors.
En dirección contrària ve una noia jove que en apropar-se i veure-la, i amb la veu més dolça que us pugueu imaginar (dolça… però en absolut forçada… i no és fácil, s’ha de sentir de debó el que s’està dient per fer-la, segur!), doncs li diu: “Ooohh!!...la senyora Maria!, quan temps sense veure-la! que guapa està!” (aquest "que guapa està!" no és fet de veu... és teixit amb un fil de la més melossa i sincera tendressa.)
Jo de gran (vellet, vellet), si hi arribo, vull tenir, només demano de tenir, la capacitat d’articular uns somriures com el que va encendre la cara de la tal senyora Maria…….Llum.
Plou amb força…La gent camina de pressa per arribar allà on sigui i aixoplugar-se.
Pel davant de Can Codina hi passa un noi (uns 13 anys) amb un petit paraigues del Rayo MacQueen . El noi va xop fins a l’esquelet, perquè el paraigues el fa servir per protegir de la pluja al seu germà petit (3 o 4 anys) que camina al costat seu.
El petit s’atura (el gran també, per mantenir el paraigues allà on toca), es mira son germà gran i li diu:
“Com que m’has d’aguantar el paraigues perquè no em mulli, no em pots donar la mà, oi?”
El somriure de germà protector que s’obre pas a través de la pluja em diu coses…Em diu que aquell noi, quan creixi tindrà la mateixa capacitat de transmetre emocions i esculpir somriures en els que l'envolten, que tenia la jove de la veu dolçíssima… i em diu també que quan sigui gran (vellet, vellet), reaccionarà a certes emocions (a les de veritat) amb el mateix somriure de la senyora Maria…..Llum.
També tenim escoles que tanquen, alcaldes poc implicats (diguem-ne), voreres brodades amb merdes de gos, joves que s’organitzen i lluiten per canviar les coses (altres que no ho fan), terrasses de bars que ocupen l’espai de plaça on els nens haurien de jugar, una escola de música caríssima, dos cinemes tancats de fa molt de temps, granjes de vaques, camins de foravila amb les vores tacades de flors, un refugis antiaeris de la guerra civil, algunes estelades penjades als balcons, una calefacció del pavelló que no funciona, una biblioteca petita però activa, molts dies de fred, matins de boira, calors d'estiu, les runes d’un castell que ens vigilen, algún veí més sorollós que els altres, forasters adoptats com jo … “et plusieurs ratons laveurs”……Llum.
L’assaltaren aquelles
conegudes pesigolles visuals que
esdevenen en entrar en un lloc fosc quan es ve d’un entorn ampliament iluminat.
Mica en mica, a
mida que la vista se li despullà de l’excés
de llum que hi acumulava, les textures es prenyaren de pes i les formes s’anaren
marcant amb una grisa, densa suavitat.
El primer que se
li revelà va ser –per força- l’habitant més estrident d’aquella foscor que
lentament s’esvaia; un llençol que
cobria quelcom que podía haver estat misterios, si al misteri li donés per
prendre forma de poltrona… Vaja, que feia tota la pinta de ser una butaca d’aquelles d’orelles que semblaven fetes
expressament per seure’s a llegir.
Al nen li
vingueren al cap tot un reguitzell d’imatges en les que un d’aquells sillons li robava gairebé tot el protagonisme a l’actor principal
de l’escena; L’avi mig empassat per la
butaca, conquerint l’oest desde les pàgines d’una novela barata de Marcial
Lafuente Estefania; Sherlock Holmes
conformant un tot en el perfil de gorro, bigoti, pipa, llibre, butaca i llum
groga; El aquell, com es deia?... el pare dels Zipi y Zape….Ah!...Pantumflo!!... Don
Pantumflo Zapatilla, encabida tota la seva humanitat (en el sentit de volum) en
el consabut “sillón favorito” repassant les coleccions de segells, mentre els
seus fills se les empesquen per –sempre involuntariament- crear les condicions
adequades per provocar un corrent d’aire que donarà ales als valiosíssims ‘cromos’…
i amb ells al “cuarto de los ratones”.
-Juaaan!!! No t’hi
estiguis gaire estona aquí adalt, que has de preparar la motxilla!!
-Ja ho se, papa,
faig una ullada i baixo!
-Mira de no
embrutar-te!...Si és que no hauries d’haver pujat fins que no ho haguem netejat…No
toquis res!
-Només miro i…
-I no t’entretinguis,
pensa que…
-Si, si, la motxiiilla…
no vindrà pas d’un minut, no?
-Què?
-No res, no res!!...Que
ja vaig!
-Val… No badis!
El poder de
persuasió del pare, es basava exclusivament, en la insistencia sense mesura,
així que si no volia tornar a sentir-se amonestat per la plomissa pesadessa del
vell, més li valia girar cua i baixar per la trapa per preparar la maleïda
motxilla. I a esperar la seguent “ordre insinuada” que li donés per remarcar (i
remarcar i remarcar i remarcar…) fins al seu cumpliment.
Ntchs!....Amb la
d’estona que s’hi passaria, ell, remenant-ho tot i trobant (n’estava
seguríssim) un tresor rera un altre. Calaixeres, baguls, estants, vitrines,
quadres, carpetes, capsetes… dipossitades allà pels antics propietaris i
oblidats –potser expressament- en aquell traster, esperant-lo a ell, només a
ell.
Bah… ja tindria temps, en tornar diumenge de casa els avis, de deixar-se
engolir per la foscor amable de les golfes de la seva nova casa. Què caray!, hi
tenia tota la vida, per abandonar-s’hi!.
Va prendre nota
mental de recordar portar una lot quan tornés a pujar, fos quan fos, donat que
la única llum que entrava a l’estança –a part de la que provenia de la trapa
oberta als seus peus- era un solitari i perfectament definit –per la pols
surant en l’aire- raig del dia que feia a l’exterior, que s’escolava per una
escletxa entre dos taulers que enclavaven el que s’intuia que era una petita
finestra.
“És curiós”, va
pensar el noi… “en entrar, el raig de sol no hi era…n’estic segur”. Probablement només es feia pas cap a la foscor
quan el sol es trobava en un determinat angle respecte a la casa.
El raig de sol describia una diagonal d’un gruix que s’ampliava a mida que
penetrava més a les golfes. Semblava
cercar el prisma que el descomposés.
En seguir amb la
mirada el raig profanador li va cridar l’atenció que la seva trajectòria acabés
en un prestatge arraconat contra la pared més baixa de l’estança. Be, no… no va
ser això el que li va estranyar. Ni tampoc el fet de que ho fes directament sobre l’únic
llibre que dormia en aquell estant. El que de veritat el va impel·lir a
expossar-se a un nou –i insistent- recordatori de l’affer de la motxilla i tot
plegat, va ser el veure, del tot intrigat, que d’alguna manera, la forma final
del raig de llum quan impactava sobre la pols de la coberta del llibre, era
exactament igual a les dimensions del volum. La mateixa forma, la mateixa mida,
encaixat perfectament l’un en l’altre.
-Juaaaan!!
-Osties!!!
-Què??
-Res!... Que m’has
espantat!.. ja estic baixant!
-No és pas
veritat! Va tu, que son gairebé tres quarts i encara has de preparar la motxilla!...
La mare de l’Adrià arribarà de seguida i…
-Si, si… Ja
baixo, de debó. M’ha caigut la clau de la porta a sota d’una mena de sofà… Miro
de recuperar-la sense embrutar-me ni tocar res. No és fácil, però m’en surtiré,
no pateixis….Ja està., ja la tinc.
-Mira, ja t’apanyaràs…jo
marxo, que no puc fer tard a la convenció. Recorda’t de dir-li allò a la mare
de l’Adrià i afanya’t a fer la motxilla o hauràs de marxar sense mudes!...Tres
quarts tocats… Adeu, fins diumenge!! Truca quan arribeu!
-Si, tranqui. Adeu!..........bufffffff……..
Pràcticament en
un mateix moviment, el noi es va apropar al prestatge, es va canviar de mà la
clau- que en cap moment havia caigut enlloc- i va arrencar el llibre del seu
llit de llum. Llum que curiosament en aquell moment va començar a defallir, esmorteïnt-se
en un rapidíssim fos en negre fins desapareixer del tot, talment com si fos
una reacció al fet d’esser desposseída del seu “iluminat”.
Una gruixuda capa
de pols vestia la portada del volum, i en bufar per descolonitzar-lo de les
minúscules partícules, una nova sorpresa li fou revelada. La ilustració de la
portada mostrava una imatge d’unes golfes iguals a aquelles en les que es
trobava. Exactament iguals, si exceptuem que les del dibuix estaven molt més,
diriem, habitades.
En el dibuix de la coberta del llibre, la finestreta només estaba tapada amb
una mena de tela espessa que provava de retenir la llum a l’exterior. Tot i
així una llengua de llum travessava l’atapeït teixit i formava un quadrat en el terra, més o menys –va
calcular- a uns dos metres de la posició que ell ocupava en la realitat.
Excepte aquell petit oasi de llum, en el
dibuix tota l’estança semblava recargolar-se en formes orgàniques sense definir,
com una colonia d’enormes cucs o en tot cas, una viscosa comunitat d’amenaces sense extremitats, sense pèl, sense pau, sense cara,… però amb dents… amb moltes dents. Li va venir
un calfred. Amb tota seguretat era la
ilustració més repulsiva i alhora atrapant que el noi havia vist mai.
Va buscar el
titol del llibre, però no hi figurava ni a la portada ni a la contracoberta ni
al llom. Recordà de cop l’hora que era, just en el moment en què sonava el claxon d'un cotxe. La mare de l'Adrià, que havia de dur-lo fins l'estació de bus.
La pressa que abans no havia tingut li
caiguè al damunt, o més aviat, se li va ficar entre els nervis, empenyent-lo a
desfer les sis pases que
havia caminat en la seva particular “Golfas Treasure’s Expedition”, cap a la
tènue i dissipada llum que –per sort!- seguía vomitant la porta oberta de la
trapa.
En passar per
davant del sillón preferit de don Pantumflo, el desaparegut raig de llum
provinent de l’escletxa a la finestra, va reaparèixer. En aquest cas, va anar a
petar a la part baixa del sofà, just a l’alçada on acabava el llençol que el cobria.
Li va semblar que alguna cosa es movia. Alguna cosa que havia deixat un rastre
brillant en el terra, com una baba de cargol. Com un supercargol amb
superpoders per moure’s superdepressa en la foscor de sota la butaca. Què super!
Aleshores, com
obeïnt un impuls, o com per ofegar-ne un altre –el que li deia que s’ajupís a
mirar sota el sillón- va deixar caure el llibre sobre el seient de la butaca i
en el seu “aterratje” es va obrir per la primera página.
Allà va trovar el que probablement era el títol de l’obra. No recordava haver
vist mai cap llibre que només revelés el titol un cop obert. Ara ja no ho podría
dir.
En lletres gòtiques, però no massa elaborades, s’hi llegia:
“T’esperem en la
foscor. Tanca i posa’t còmode!”
El clàxon va tornar a sonar, dos tocs curt i un llarg. Va girar full i
va llegir la primera frase del llibre:
“Aquelles conegudes pesigolles visuals que esdevenen en
entrar en un lloc fosc quan es ve d’un entorn ampliament iluminat(…)”
La trapa, única
sortida de les golfes, es va tancar de cop, amb l’impacte sonor d’un tret
mortal en la pau de la nit.
L’ensurt li va arrabassar
la clau de la mà, que va anar a caure a sota de la butaca orellera.
No li va caldre
ajupir-se a recuperar-la, ja li portaven. No els veía, però els sentía. Sentia com s’arrossegaven
i feien serrar les dents.
Les pesigolles visuals van tornar fugaçment,
abans de desaparèixer, amb tota la resta, per sempre.
UN DIA DE NASSOS 2013…ZOO…CRÒNICA
DES DEL VOLUNTARIAT.
Les col·laboracions amb
aquesta gent del nas vermell, a més d’omplir-me d’orgull i de coherència,
m’estàn fent viure situacions i moments irrepetibles i impensables fa només (ja?) un parell
d’anys.
Ahir, el primer d’aquests “regals” va ser arribar al Zoo quan encara era fosc,
entrar amb la primeríssima claror i “passejar” (sense públic encara) pel
recinte…Desde l’entrada del carrer Wellington fins a la de la Ciutadella…..No
tinc paraules (que ja és dir) per descriure la sensació …de debó.
El seguent “puntasso”, les rutes amb la camioneta de manteniment que conduïa l’Antonio
–Ey, Antonio…un saludo i un abrazo!!!-per tal d’anar distribüint les taules i
cadires per els espais on calien per la venta de nassos, entrades, mural dels
desitjos, etc…Ah!...Que aquestes taules les varem agafar de l’interior d’unes
aules que ens van obrir els empleats del Zoo, on ,entre altres coses, hi havien
aquaris amb cartells de “Animals SuperSuperProtegits”…o algo així…jo, tot i les
presses, vaig arribar a veure un cranc
d’aquells que viuen dins una closca de caragol de mar…enorme!...i algún altre
que no se si eren eriçons o similars….ja veieu….soc tot un Darwin…
El moment de “tensió” arriba a l’instant d’obrir portes i veure l’allau de gent
que se’ns venia al damunt, i als quals haviem d’organitzar per tal que
encertessin la cua que havien de fer,
dirigir-los cap a les nostres taules, resoldre dubtes, etc…i tots
alhora!
Un cop possats en feina…a veure…ens havien “alliçonat” sobre el què haviem de
tractar amb el public, depenent de si ja duien entrada, si l’havien de comprar
allà, la oferta del carnet de Supers, el 50% de descompte, qui son Pallapupes i
com és la seva tasca…en fí, jo que sé…un munt de coses. El que no ens havien
dit, tot i que no fora estat difícil imaginar-s’ho, es que la meitat de la penya
que hi van passar serien turistes… alguns d’ells d’aquells tant divertits que no
parlen (ni entenen) cap llengua llatina… més o menys com jo, si exceptuem el
català, castellà i angles….i així així…
De manera que va resultar d’allò més curios (i confós) veure com acabavem
parlant en anglès amb uns xinessos, xapurrejant italià amb uns alemanys,
catalanitzant als àrabs, parlant en castellà amb uns japos i acabar xerrant en
alemany amb uns de Roda de Ter…(mira que va venir gent de lluny!).
Per qüestions de
logística (i de talles), la samarreta que ens van proporcionar de bon matí, i
que ens identificava com a voluntaris de l’event, m’anava com els pantalons del
Steve Urkel, així que un servidor es va acabar identificant amb la credencial
penjada al coll…i amb l’armilla que en un principi duia possada l’Angie
Rosales, la fundadora de tot això, que veient la manca de proporcionalitat
entre cos i samarreta, no va dubtar a deixar-me-la………i que en marxar vaig
oblidar de tornar-li!!!!!!....-Ey, Angie, sorry!!!....Probaré de tornarte-la en
quan pugui…que no sé…ara mateix ho tinc complicadillu, però a veure si em puc
organitzar i li passo a algú que us l’apropi al local….qüestió de dies....ho sento very!...
I tot això a què
venia….?....Ah!, sí, doncs això, que entre l’alçada (ja sabeu…se’m veu més que
a ningú…mai no em puc amagar enlloc!) ,
i el fet de dur l’armilla en contraposició als que portaven la samarreta va fer
que bona part dels asistents que tenien algún dubte me’l passes a mí!...Be…sé
que no és veritat, tothom va currar lo seu…però en els instants de màxima afluència matinal a mí m’ho semblava!! Tothom em reclamava!!...una absoluta bogeria!!!!
A tot això…els del zoo
tenen un problema amb les acumulacions de gent a les taquilles…es van formar
unes cues que donaven la volta (la volta sencera, eh?) per tots dos cantons de
la plaça que hi ha davant per davant de l’entrada.Entretant a les nostres
taules, aquells nois i noies fotien una canya espectacular, fent sortir fum dels
segells, dels nassos i dels tiquets de descompte i aconseguint desfer l’aglomeració (la nostra)
en uns minuts, mentre que la cua per les taquilles va trigar més de tres hores
en perdre la seva monstruositat.
Més coses…el “Momentasso”,
quan els clowns de l’equip de Pallapupas van enlairar un pilot de globus on la
canalla hi havia enganxat els seus desitjos per fer arribar als infants hospitalitzats.
En això dues coses a considerar/reflexionar:
-Una (consideration): Si mai heu d’enlairar globus d’heli, procureu no fer-ho
sota uns arbres si no voleu que el vol s’estabilitzi als 5 mts d’alçada i bona
part dels globus es quedin a viure entre les branques.
-Dos (reflexion) : Despres
de l’enlairament de globus, a través de la pantalla gegant es va fer una conexión
amb l’Hospital (ostres...no em feu dir quin…no ho recordo, ho sento) i varem
poder viure la brutal (però vital) contradicció de veure uns nens i unes nenes
somrient, picant de mans, saludant-nos tot esverats (i rient…tot*s ell*s rient!),
malgrat ser on son i no poder gaudir, per exemple, i sense anar més lluny, d’un dia al Zoo; mentre al costat meu un nano
plorava i plorava fet una furia perquè volia una bossa de patates i els pares
(que dolents!!!) no li volien comprar… No m’hi fico…només hi reflexiono…i no m’ho
acabo...
En definitiva…genial la cooperación
dels voluntariat, genial la resposta del “públic”, genial el mogollon de críos amb
el nas de pallasso posat, genials les responsables de Pallapupas….
Un dia INOBLIDABLE (al menys fins a l’hora en què vaig marxar) que m’ha fet
retornar en bona mesura la meva perduda admiració per les persones i les seves
accions.
Una última cosa…quan arribeu a un lloc que no coneixeu gaire, asegureu-vos de
que aparqueu allà on es pot aparcar….no fos cas que en sortir d’allà on anaveu
us trobeu que la grua s’ha endut el cotxe i us surti la bona voluntat per un
ull de la cara…per una cara de tonto i per una mala llet que ni es ven ni es
compra i que si no fos per la plenitut resultant de fer la mitja del total del dia, no sé com podría haver acabat…i no miro a ningú (més enllà del meu melic).
I en arribar a casa…..uffff….quin bajon d’activitat i d’adrenalina….si m’ho
diuen no m’ho crec.
Gràcies noies i nois, per donar-me l'oportunitat de formar part i de donar forma a un dia d'aquells que guardes a la memòria per sempre...sou grandíssims…ha estat un plaer enorme poder ajudar-vos…ja
espero el Dia de Nassos 2014!...Riure omple de vida…i el tracte amb gent com
vosaltres també!!
CRÒNICA DEL DIME(rda)CRES D'UN "ESCRIPTOR" (ja veus, i què més!!)...
Amb il·lusió de llevar-se ben d'hora, ben d'hora, .......amb l'alta mèdica (que no vol pas dir sense dolor d'esquena...) i amb un grapat de ibuprofenos (o com coi es diguin) a la bossa, enfilem cap a la feina, i en arribar,abans de tenir temps d'obrir els ulls del tot, es confirma la "desgracia"...s'ha concretat la reduccio de la massa salarial de l'empresa......vaja,que ens abaixen el sou, parlant clar.
Amb el bon ambient que us podeu imaginar, anem empenyen els minuts i arrossegant la suor i la mala llet i fem xiular les oides d'uns quants...i aquest mal d'esquena que es veu que és que m'estima o algo...
Hora de plegar...per dinar, un bocata ràpid al bar del polígon (que quan el van muntar,el bar, a l'any 2 A.C.(Abans de la Crisis), i amb el polígon industrial en plena fase de creixement, els tios pensarien "Yeah!...hi han poques empreses encara, però amb la infraestructura que s'està muntant aquí,en un parell d'anys podrem encendre els puros amb bitllets de 50...I de mentres, amb el mogollón de penya que treballa en aquesta d'aquí al costat, anirem possant els fonaments del nostre imperi"...El polígon va quedar com va quedar...o va anar a pitjor. I a "tota aquella penya" no la deixen surtir a l'hora de l'entrepà (entre altres coses perquè no tenen "hora del bocata"), així que....
Per on anava....Ah, si!...el bocata ràpid per dinar i jo i el meu mal d'esquena...ah, no....el meu mal d'esquena i jo, cap a Barna, sota un sol de "pena" (com a sinònim de "justicia"), en aquella hora divertida en què les rondes van com van.
Arribada al Carrer de Sant Germà, on tenen el local "Pallapupas", on havia quedat per passar a buscar material per allò de la signatura de llibres de l'11 de Setembre i tal...un parell de voltes per aparcar.
Cotxe en zona verda (ni idea de què vol dir...més enllà de que s'ha de pagar)...un "sinpa" , que no duc "sueltu" i a més seràn 5 minuts...i a pujar un parell de pissos d'escales (Ay!...els lumbars!!!) i ja tornem a ser aquí...
La coneguda porta (foto borrosa al cantu!) que s'obre....un somriure "Hola!", "Hola!...Soc en Fulano, que vinc a buscar allò","Ah, si!...l'escriptor, oi?...jo soc la Tal"..."Ah, encantat Tal (ens coneixiem per mail només, amb la Tal)...escriptor!...ja pots comptar!" "Amb qui has quedat, amb la Qual, no?..Ara l'aviso", "Molt be, m'espero",.......marxa....algú asoma el cap un instant...el just per vessar un altre somriure "Hola!", "Ey, hola!"...
Les parets del local suen màgia, us ho juro...fotos, reconeixements varis, detalls d'agraiments ...una placa de "Músics amb nassos"...En el petit mostrador, una capseta amb xapes de Pallapupas (i uns imans molt xulus amb les cares d'algun*s dels nassos-vermells impresses)...Es torna a obrir la porta...algú entra, em mira...tercer somriure de la tarda..."Hola!", "Hola!"...i marxa per l'altre porta ,la mateixa per on havia marxat la Tal...i per on ara arriba la Qual, a qui sí que coneixo de l'anterior visita........Vinga!,Quart somriure en menys de 2 minuts!...M'esvero en pensar que la brutal diferencia entre l'humor (o diguem-li amabiliat.....o educació...o com vulgueu!)que escampa aquesta penya (tot i la duríssima feina que fan) i la que esquitxava la gent del matí, em pugui fer petar com un got en el que s'hi aboca aigua bullent per tot seguit buidar-lo i submergir-lo en gel.
Em perdo....Eeeeee......Ah,si...quart somriure..."Ey hola!, com va?"...(acompanyat de dos petons) "Hola Qual!, què hi ha".
La Qual (que en veritat té un nom tope de guapo, i que me'l guardo perquè no cal que el sapigueu), ja em te preparat el material...Tríptics, nassos vermells, una guardioleta....
Fem una mini-xerrada (si és que arriba a això), que tinc el cotxe en zona verda i he de pirar abans que el tema diners no m'acabi d'esguerrar el dia més del que ja ho ha fet al matí....La Qual -"Val doncs...si vols alguna cosa?...aigua o algo?"..."No, no , merci...marxo que el cotxe..." cap a la porta..."Fins un altre i gràcies per tot!".."No, no ..gràcies a tú per haver-te arribat fins aquí!".."Vinga", "Adeu,merci", "Adeu", "Adeu".....
Carrego el material al cotxe...Hala!..mira quina hora és!!..M'he de prendre l'antiinflamatori...A que no duc aigua per empassar-lo?....A que no?....Què us hi jugueu a que tampoc porto ni un duro per comprar una ampolla?...Ni un duro.
...Sabeu què?...Cap al local de Pallapupas un altre cop...dos pissos amunt.."Hola!, torno a ser jo...allò que em deies de si volia aigua, que t'he dit que no....Pensaràs que soc un desastre...ho soc"...Li explico el tema...el somriure s'enxample encara més...em porta un got d'aigua, engoleixo el comprimit i "Vinga, ara si...gràcies,eh?..Adeu", "De res home, a tu...Adeu, adeu!"
Cap a casa...sense cap incident remarcable...amb el mal d'esq.....Ey!....espera!.....M'ha passat força, el maleit dolor de ronyons!!!........Vull pensar que és pel fet d'haver-me pres l'ibuprofeno envoltat d'allò especial que sura al local dels pallassos d'hospital...i ho penso tant fort que m'ho crec...És clar que també hi ha pogut influir el radiant ram de somriures...però com sigui per això (que ho es), demà m'espera un matí d'infern. (per contrastos...)
Tuguri Tona's Building. Apartament C.(El de la finestra on comença l'escala d'incendis)
L'etern i quasi silenciós moviment en bucle del
ventilador del sostre dibuixava al carbó caleidoscòpiques ombres al
llarg de les parets del petit espai llogat que ,des d’ ara ,era el seu
centre d'operacions. En arribar la nit a la ciutat ,però ,la
sobrietat del blanc i negre es veia intermitentment violada per llampecs
roses i blaus que els llums de neó del negoci veí disparaven a través
del vidre de la finestra més decadent que havia vist mai.
Va penjar un rellotge en forma de torre Eiffel a un solitari clau
que va trobar a una de les parets , va donar una passa enrera ,se'l va
mirar ,va desfer la passa (o la va fer ,si tenim en compte que la va "desfer" endevant) i el va inclinar un inapreciable pèl cap a
l'esquerra. –‘Quan les coses es torçen ,tombar a la dreta mai no serveix
de res ‘– recorda que li diu el pare,moltes vegades…un home de frases
recurrents ,el vell…De vegades es sorprenia pensant en el poder de la
sang i de la convivencia…en la força que té. Com ,si no ,era posible
estimar d’aquella manera a algú tant allunyat de la seva manera de ser
,tant donada a la improvització ,en contrapunt a la mecánica repetició
de rutines i frases fetes del seu pare. Va buidar el cap de dites de vella i enregistrant la nova inclinació del rellotge/torre va assentir amb el cap.
Així ,el rellotge va quedar situat davant per davant de la taula que
havia de ser ,(que era ,de fet, desde feia ja més de 5 hores ,segons
aquell símbol d'una ciutat tant llunyana i inconeguda) el seu
escriptori/taula de treball/recepció de nous clients. S’havia passat
tota la tarda inmersa en gestions i viatges per la ciutat per acabar
d’enllestir-ho tot ,i ara ,semblava que per fí podría seure ,ni que
fossin deu minuts …es moría de ganes de penjar el barret a l’espàrreg
que feia guardia al costat de la porta ,treure’s les sabates ,aflujar-se
el nus de la corbata i dedicar-se a esperar (eternament, n’estava
convençuda) a que la parlanxina dona del Drugstore del portal del costat
,fes correr la veu de que s’havia instalat una investigadora privada a
l’edifici ,donant-li així una mica de categoría a aquell niu de rates.
De tota manera ,no tenia pensat quedar-s’hi gaire estona…ja havia
personalitzat (tant com es deixava personalitzar un gra de sorra) el
despatx ,i els detalls que faltaven (el rètol sobre el vidre esmerilat
de la part superior de la porta, per exemple),havien d’esperar a
l’endemà. Un tal Jimmy Fastpaint li havia promés (just abans de
cobrar-li) que a última hora d’avui ja tindría llesta la plantilla ,que
li podria haver fet la feina a l’instant ,si no fos perque no en tenia
cap ,de plantilla ,amb l’acabament en femení que ella li demanava…:
“F.J.G. Detectiu Privada”.
Va seure ,per fí ,i abans de
donar-li al barret l’impuls entregirat necessari per fer-lo volar per
damunt de la taula fins al ganxo en forma de cap d’ocell que fluia del
penjador ,va obrir el calaix i va agafar l’ampolla…buida ,com no…els
pares no la deixaven beure més de un glop de coca cola a la setmana…no
parlem ja de deixar-li una ampolla plena… Però no va tenir temps de
maleïr la seva curta edat ,perque acompanyant el grinyol de la porta en
obrir-se ,una silueta es va retallar en l’arc de Sant Martí del neó rebotat a la porta de l'altre banda del passadís…
-Fenke!! ,Torna el barret d’en Xerac al seu lloc abans que no torni de basket!!
…I si ja no has de jugar més amb aquesta ampolla buida i el gat
,llénçala a la brossa ,si us plau…i afanyat!...mira que tard que es
ja!!...Però…aquest rellotge está tort…No t’haurás enfilat al moble per
agafar-lo ,oi? ,…Va ,vinga ,que hem de marxar…i no ploris ,que ,total
,tampoc t’estaves entretenint amb res ara…
El nen luminiscent no en sabia res d’horaris… Ni de llits ,ni de sabates ,ni de plats… De fet ,el nen luminiscent no sabia res de sostres ni de tot allò que cubreixen. Quan mirava amunt -i darrerament ho feia molt sovint- ,la puressa del raig
de llum de la seva mirada no topava amb res fins que tocava el Sol, a
qui li disputava (sense fer cap competició ,pel simple fet d’existir) el
seu tron de lluentor . El nen luminiscent vivía a la manera que li
dictaven antiquíssims ritmes biològics ,moldejats per la seva curta
experiencia amb les condicions del clima ,de l’ambient i dels problemes
que li anaven sortint al pas. No hi havia adults a la terra on
vivia el nen luminescent ,tothom sabia que els adults feien vida a
l’oceà ,barrejant angoixes amb onades i sal ,coneixent però ignorant
quasi del tot el mon de terra ferma,tot i que...Tot i que de vegades, de
cua d’ull li semblava veure un ràpid moviment ,una ombra que s’amagava
,algú que potser el vigilava...fins i tot ,algun cop , a les nits ,mig
barrejats amb els somnis ,escoltava veus xiuxiuejants que li resultaven
estranyament conegudes ,sense saber al despertar a qui pertanyien ,ni
si realment les havia arribat a escoltar. Estava tot sòl ara ,el
nen luminiscent .Però feia nomes un parell d’estones de joc , el riu i
els terrenys a tocar eren plens d’altres nens i nenes que corrien
,saltaven ,queien ,reien i s’aixecaven i tornaven a córrer i a riure.
I van córrer i van riure i van saltar fins que va arribar el vent .Un
vent portador de La Crida del Sol ,una crida tant innegable en la seva
llum ,que cap nen no podia fer res més que abaixar el cap i , adonant-se
massa tard del canvi que es produïa al seu interior , caminar envers els
penya-segats que llepaven desde temps eterns les onades de l’Oceà dels
Adults , sense aparent força de voluntat ,totalment absorts en les
promeses que el radiant astre els feia arribar per mitjà de la força
del seu missatger particular. Feia una estona ja ,que havien
marxat,deixant com a únic rastre del seu darrer trànsit una erupció de
granets d’escuma a la superfície de l’aigua. La soledat començava a rossegar els dits del peus del nen luminescent ,generant una nova i inconeguda sensació...l’aburriment.
Va mirar amunt per tal de preguntar-li al Sol si volia jugar a
l’amagada o al que fos ,per passar l’estona fins que tornessin els seus
amics. No les tenia totes ,amb aquell Sol...hi havia alguna cosa
que no anava del tot fina. Però el nen no coneixia l’enveja ni el seu
significat i no podia aplicar-la a aquella emoció que treia el cap tot
sovint a l’expressió de l’estrella reina. -Tú ,descarat! , -el va
escridassar el Sol en aquell precís instant...com si sapigues que
l’estava buscant...com si fos ell qui cercava al nen...-Com gosses de
preservar la teva lluentor en la meva presencia? ,que no has sentit La
Crida? -No soc descarat ,Sol. Soc el nen luminescent ,no hi puc fer res per evitar de lluïr tant com tu.
-Ignorant! Que et creus especial? Tots els nens son luminiscents! Van acumulant lluentor al
llarg dels seus primers anys de vida ... amb l’unic objectiu de
traspassarme-la a mí . Soc vell ...la meva llum s’hauria apagat fa ja
moltes estones de joc ,si no fos per les guspires que regularment em
facilita La Crida. -El vent? -El vent es només el missatjer. La
Crida...no l’has sentida? ...alguna cosa ha sortit malament ,a hores
d’ara hauries de ser amb els teus amics a l’Oceà Dels
Adults...ocupadíssim en aburrides tasques i amb mil inútils coses a fer
,i milions de tontes preocupacions sense importància...Que no l’has
sentida la crida? ,com es que no t’abandona la llum? -Ah !,vols dir
tot allò que xiuxiuejava el vent sobre responsabilitats ,família
,crisis,treball ,exàmens ,impostos,sanitat i,préstecs hipotecaris,una
casa ben gran i ben maca i un cotxe ben lleig i ben car i unes engrunes
de vacances i tot un seguit mes de paraules incomprensibles?...Doncs
sí ,sí que ho he escoltat ,però no podia parar massa atenció ,perquè se
m’acabava el temps i havia de trobar un bon amagatall ,un que em
permetés de salvar-me de parar a la seguent...saps?,no es fàcil jugar a
l’amagada quan ets un nen luminescent...no ho es gens ,no...,per cert
,quant tornaràn els altres? Em passa alguna cosa desde que han marxat
i... -Però que no ho veus?.Que no te n’adones que no tornaran? .
Prou que hauries de saber que de l’Oceà dels Adults ningú no torna. -Per què? Perquè no poden? -Perquè no volen.
-No m’ho crec. Saps què penso? ,penso que els has ben enredat amb totes
aquelles mentides sobre la felicitat que cantava el vent...Penso que si
els crido ben fort ,s’estimarán més tornar a jugar amb mí que
participar de l’espectacle tant ben orquestrat que els fas interpretar
allà a les fosques profunditats . -Ah ,sí ,nen insolent? ,Doncs ja
que sembla que creus tenir el mateix poder que jo per decidir que fer
amb la llum ,et proposo un tracte ...,ens plantarem al mig d’aquells
conreus.Tú en aquell de la dreta i jo en el de l’esquerra...Un cop preparats et repto a que en deu segons subministris a l’entorn més llum que jo. -Val ,i com ho messurarem ,qui ha lluït més?
-Un cop transcorreguts els deu segons de fulgor ,només
caldrà que ens fixem en els conreus ,el camp que tingui més espigues
il•luminades es el del guanyador. -I el premi? ...I el preu de la derrota?-va preguntar el nen
-Si guanyes ,et quedes el cel per a tú, i des d’ aquí dalt proves a
fer que tornin els altres...Si guanyo jo ,marxes per pròpia voluntat
...cal que m’estalviï com sigui un nou contracte amb el vent.D’acord? -No. Espera ,m’estimo més el camp de l’esquerra ,si no et fa res ,coses de la genètica... -Com vulguis ,.Som-hi ,va ,que es fa tard i vol ploure... En un minut ,tots dos ,nen i Sol van ocupar cadascun l’epicentre del seu camp. -Preparat?-va inquirir el Sol . -Preparat. –va confirmar el nen. -A la de tres...Una ,...dues,...TRES!!!
Una tempesta de llum com no s’havia vist mai va ondular i escampar les
seves formes per aquells territoris dels nens luminiscents ... Les
espigues del camp del Sol s’iluminaven del mig cap a les vores ,en una
mena de explosió d’ uns colors tan sobrenaturals que mastegaven als
ulls. Quan totes les espigues del camp del Sol van esdevenir
pincells de llum ,al del nen ,l’energia que fluïa d’ell només havia
arribat a tres quartes parts de l’extensió del conreu...”però només han
transcorregut vuit segons!...en queden dos” ,va sentir que li deia una
veu. De primer va pensar que era la veu de la seva autoestima la de
la no-ressignació...o ,qui sap?, potser es tractava de la veu de què
parlaven les llegendes que els nens s’explicaven els uns als altres quan
als vespres es reunien al voltant del foc per xerrar sobre totes les
coses tant i tant importants que havien passat durant el dia...La Veu de
la Consciència. Però les dècimes de segon s’escolïen més ràpid del
que tocava ,i a fregar de l’entrada del darrer dels deu segons ,aquella
veu ,qualsevol que fos li va espetar suaument (si es que això es
possible) “Ara! Demostra tota la teva brillantor ,noi!!! Saps com
fer-ho! Empeny amb la imaginació ,tant fort com puguis!! No pensis en el
que pots perdre ,pensa en el que guanyaràs...uns anys més de pura
infantessa ,sense normes ,sense greuges...Saps com fer-ho! Endavant
Xerac!!!!Amb tota la teva força!!!!!” El nen va forçar llavors parts
de la seva ment , les quals desconeixia ni tan sols poseïr ,alhora que
una pregunta li feia una mena de nosa ...”papa?, ets tú?”...i un
desbocat esplendor va fer l’itinerari de les profunditats. Del més
profund del cor del nen fins al més profund de l’Oceà dels Adults , i
il•luminant cegadorament al seu pas els camps de conreu ,el riu ,els
prats ,les montanyes i el cel . El tripijoc s’havia acabat sense discussió possible sobre el vencedor.
El Sol ,cap cot ,reconeixent la seva derrota va allargar-li al nen la
vara de comandament del celest medi ,però aquest la va refusar. -No
em cal!,Mira ,tornen tots!!! No puc ni vull marxar ara! Ni que sigui per
regnar! Mira,mira!!! Han tornat tots a l’infantessa ,la meva crida de
llum els ha convençut més que no pas les teves promeses...No els puc
deixar ara! He de jugar amb tots ells!!!!!! El camí que venia de la
platja ,es trobava ara desbordat per el milió de colors de les robes de
dones i homes ,de totes les edats ,que per fí assolien el somni de
deixar enrere la maduresa i tornaven a la terra dels infants ,amb el cor
altra vegada a vessar de nítida alegria i altres oblidades emocions.
El Sol ,per la seva part ,va seguir (i segueix) penjat del cel
,repartint brillantor i espurnes de llum...Cada cop meny ,potser...cada
cop una mica més apagat.Pensava sobretot ,en la seva perduda
ireemplazabilitat...ja no era indispensable per a ningú...a la terra hi
havia ara tants nens que podien ,sense cap esforç ,només limitant-se a
viure ,refulgir i donar vida a tot l’entorn amb la mateixa eficàcia amb
que ho feia l’astre rei. I tot ,per culpa d’aquel nen,que no s’escoltava
La Crida de la vida adulta ,i totes les seves promeses de futur. El
futur existia ,però, i el Sol creia haver trobat la manera de ,en un
dia no massa llunyà ,enviar al nen a l’Oceà i tornar a ser el que més
lluïa en el seu mon... -Que portin a la meva presència l’Amor...tinc un encàrrec a fer-li ...
"Queridos amiguitos...en este mundo ,todo está bajo control...Todo?...No!!!...una aldea poblada por irreductibles vascos resiste ahora y siempre al invasor..."
Si a finals dels 80 i principis dels 90 del segle passat ,hi havia un centre del moviment punk a la vora ,aquest era ,sens dubte Euskadi.Qui anava de punky per la vida havia d'anar-hi ,al menys un cop ,com els musulmans a la Meca.
També es veritat ,que si anaves de punky per la vida ,no te´n perdies
ni una ,i igual anaves al Aste Nagusia (setmana gran) de Bilbo ,com als
San Fermins ,a les falles o a les festes del Pilar...la questió era
anar acumulant experiencies i imperdibles o xapes d'encenedor o el que
fos , per anar-li donant pès a la jaqueta i passejar les motxiles i les
botes per el máxim de parcs i estacions de tren posibles.
A Bilbao
vam arribar procedents de la setmana gran de Donosti ,on vam anar
després de passar per les festes "de la Blanca" de Vitoria Gasteiz
(donde hacen la ley) , després d'arribar en tren a
Miranda de Ebro i anar a no m'enrecordo quin poble a veure un
(inoblidable) concert dels Parabellum. (Ja us dic...un no parar...)..Recordo i reconec que hi havia una mena d'idolatría cap a tot el que sonés a Euskera ; grups de música ,independentisme (del de veritat ,no com Terra Lliure a casa nostre ,i que no se m'enfadi ningú), lluita obrera (aquelles imatges de les "manis"...) ,i una actitut...no se si dir-li"campechana" alhora que agressiva quan es tractava de defensar lo seu. Anti-estat ,Anti-poli ,Anti-capitalisme ,i Anti-Tot!!!.Sobtava veure les mateixes (o semblants) idees en la gent "gran" i adulta amb els caps tapats per txapelas que en els joves que se l'adornaven (el cap) amb una o varies crestes ,era una cosa que no haviem vist mai a casa nostre.
Allò era poc menys que el paradís per a la colla que vam anar ,molts dels quals encara viviem a casa dels pares...concerts a diari ,txoznas (casetes d'aquelles de fira) amb bocates (Preñaos de xorizoak!!!!) i kalimotxos de litre ,bars ,la majoria ,amb musiqueta del rollo...Barricada ,La polla ,Eskorbuto...(un altre cosa inédita llavors per aquí), premsa (diaris ,als bars...)clarament Abertzale (cosa que ens xocava alhora que ens ...com ho diría...divertia?
Com sol passar ,en aquesta mena de festes tant multitudinaries el sector hoteler de la ciutat en questió acaba petat i si no espaviles uns messos abans ,et quedes sense allotjament...però aixó no era problema per a nosaltres ,que teníem plaça ,sense necessitat de fer reserva, als parcs i plaçes de les ciutats que visitavem.En el cas de Bilbao ,només arribar-hi ja vam veure que ens quedariem al Arenal ,al costat del riu ,en plè centre històric de Bilbo ,on ,de moment no hi havia ningú (es que vam arribar com una setmana abans de que comencés la festa...amb aquella alegria.) ,però que acabaria plena de peña fent vida.
Recordo que les motxiles ens les guardaven molt amablement en un bar que hi havia a tocar de la plaça,bar al que anavem cada matí a esmorçar i fer allò que es fa al llevar-se...
Recordo també que tota la ciutat estava potes enlaire perque estaven construint la xarxa de metro
Recordo tantes coses que si volgués escriure-les totes (que no vull...) ,no tindría ni prou espai ni prou temps per fer-ho ,però així per sobre ,i com a anecdotari...:Aquella nit en que mentre dormiem envoltats en les mantes que ens havien "prestat" els de la Renfe ,algú (sospito que algun botiguer o amo de bar dels voltants) ens va deixar al costat una bossa amb dos o tres pollastres a l'ast ,i va marxar sense despertar-nos.O un peregrinatge cap a l'altre punta de la ciutat per no m'enrecordo què , i pujar a l'autobus i veure un cartell al costat del conductor que deia "Prohibido subir al vehículo con paquetes sospechosos de contener explosivos" (???!!!). O aquell matí en que ,després d'una nit de les llargues ens adormim al parc i ens passa una manifestació de les gestores pro-amnistia per damunt i ni ens enterem...o el gastetxe (centre social okupat) i el seu permanent estat pre-desallotjament. O ... sería inacabable ,de veritat. Hi vam tornar un parell d'anys més ,però ,com sol passar ,ja res no va ser igual... "Never as good as the first time..."
Hi vam anar d'excursió ,(de les d'entrepà estovat i cantimplora d'aigua calenta),quan feia ,jo diría que segon o tercer d' E.G.B,...fot un munt d'anys,en la meva altre vida...i no se que es el que m'esperava trobar-hi en arribar (ja podeu comptar...foc,explossions i rius de lava,com a mínim...) ,però el que sí se es el que no m'esperava.
I no m'esperava arribar al volcà sense adonar-me'n...es a dir...a veure...on era aquella característica forma de montanya decapitada que jo havia vist algún cop a les pelis o als cómics?
I no m'esperava un bosc d'arbres rodejant el cráter(que en la foto a vista d'ocell sí sembla un cráter de volcà,però que vist desde el terra,que voleu que us digui...
I no m'esperava tampoc un cràter...com us ho diría...sense forat.
Ni m'esperava trobar un camí que baixés cap a allò que en el meu cap ja havia classificat com a "no cràter".
I,per sobre de tot,l'ultima cosa que hauria esperat trobar-me en un "no volcà"...una fotuda construcció feta per l'home!!!!!!!... una ermita en aquest cas...en la que a més,no s'hi podía entrar...(o aixó ens van dir)
Suposso que les mestres buscaven el contacte de l'alumnat amb la natura i un apropament in situ a aquesta estructura geológica tan "nostrada" els debia semblar la més genial de les idees,però,per la meva experiencia,i pels comentaris i (sobretot) les cares dels companys,el que em queda clar es que l'excursioneta es va endur un trosset de la nostra innocent infància ...cruelment...a traició...
I qué voleu que us digui...potser sí que es el que buscaven...que teníen molta mala llet,aquelles..
L'escola Municipal del Treball (E.M.I.),a Granollers.
Un gran contenidor d'hormones en plena efervescencia... aules amb una perpetua pudor de suor i de peus...cares plenes de grans i carpetes forrades amb IronFix i dibuixos heavys ,i conyes marineres ,i tardors més marcades, i colors més nous i més purs i pasotisme i desafiament i primaveres més explosives i sentiments disparats en totes direccions i una mena de llibertat que només el fet de ser adolescent et priva de ser conscient de que la gaudeixes
I per a mí,que venia d'una escola privada diriem (i encertariem) que força conservadora,on,per exemple, a l'hora del pati separaven els nens de les nenes,(i estem parlant dels 70s i primers 80s eh?,no de la post-guerra!),un gegantí pas endavant per el camí de l'aprenentatge a tots els nivells,que riu-te'n tú del de l'home a la lluna .
Primeres mirades,primeres cites,primers xascos,alguna petita "gamberrada" (i alguna també de no tant petita) amb aquell amic que ara viu tan lluny...insolencies,camaradería,amors platónics,pasotisme,experimentació,constant provocació,xulería,tendressa,petons desbocats i mans desbocades i cor desbocat i un desbocament tant total i desamors,i tot tant...tant...desbocat!!!.
I una xerrada en el porxo, amb aquella altre amiga,guardant i atresorant per sempre,sense saber-ho en aquell moment, l'olor de la gespa i la terra mullades per la pluja que queia unes pases mes enllà.I aspirant (o somniant)també a alguna cosa més,peró sense l'experiencia o el valor,o l'autoestima necessaris per asolir-ho.Ara una "campana" al bar,ara una altre al cinema,un passeig pel parc,una obertura total del cor i de l'ánima,unes llágrimes de dolor,associades a una pregunta: "com pot fer tant de mal el que fins ahir mateix no sabia ni que existia?", i una competició soterrada (com els cérvols lluitant,entrexocant les banyes a l'época de l'aparellament,peró molt més subtil,i sí,molt més violenta també),uns esmorsars i uns berenars i unes partides d'escacs a la cantina del centre,on aquell dia hi van conectar una tele perque poguessim veure (i escoltar) al Samaranch dient alló de "...a la vile de ...Barcelona!...".
Primeres recomanacións literaries,musicals i peliculeres...primers gelos,primers conflictes amb mí mateix,indecisions,un espectacular atavalament...Cada dia una (o varies) noves descobertes d'emocions i de sentiments noves i nous de trinca.
D'aixó se'n diu nostalgia,sí senyor! i de la grossa...i a tota ostia,com un tsunami! Jo també en dic "tenir un día d'aquells",si mai us ha passat ja m'enteneu,i si no,doncs em temo que no hi haurá manera d'explicar-me..
Després d'aquells anys,hauré passat un mil.lió de vegades per davant de l'EMI,sense pensar-hi mai gaire en tot aquell univers,però avui, que he parat atenció a la memoria i als records,algun de tan vívid,tan a flor de pell ,que sembla (i em permetreu el tópic,oi?)que tot just fos ahir...,doncs avui,dic,us juro (o us prometo,o us dono la meva paraula,el que faci més amb vosaltres) que m'estrenyo amb totes les meves forçes el cor amb el puny i ni així n'hi ha prou...
Fins ara,amb una foto per racó crec que quedava prou clar el que volía transmetre.Peró aixó no es posible amb el poblat salvatje. Ni uns quants centenars d'albums de fotos del lloc podríen copsar la sensació d'entrar als laberints,cabanes,pasarel.les,ponts,torres i amagatalls ,tot construit amb branques,perxes,fustes,claus i filferros per Josep "el Tarzan d'Arguelaguer" Pujiula. Crec recordar que,si existia un objectiu,era arribar a la cabana mes alta,no se si algú de nosaltres ho va aconsseguir.El que sí recordo es una mena de bustia(de fusta,es clar),on podies deixar a l'artista una nota,(d'anims,de felicitació,el que volguessis),o diners per ajudar a seguir construint.Inoblidable també el dolor a les cames ,de caminar en tensió per aquells estrets (i baixets!) passadissos elevats ,i el pic-nic/dinar/berenar que ens vam cruspir en sortir.Menjar,per cert,preparat el día abans a la espaiosa cuina del Tio Pepe,-llástima que llavors els móvils (n'hi havien?) no duien cámera de video,si no hauriem grabat algo així com una mena de "Tio Pepe,cooking in progress"...com Ferrán Adrià,però amb menjar de veritat-. Lamentablement,arrel d'una serie de destrosses i problemes amb els veins,Josep Pujiula el va desmontar i el va cremar,tot i que després va començar una altre construcció, que no se si va acabar.En tot cas,en aquests terrenys ara hi passa una carretera...I aixó també es una llástima,perquè de carreteres n'hi han a tot arreu,però de racons mágics...
El tren de la bruixa
Hi ha una gran varietat de trens de la bruixa,però jo em refereixo unicament al de la foto.
I no es per el dibuix-mural(rollo Conan i semblants),que canviava potser cada parell d'anys,ni per la forma del tren (aquell cap amb la boca oberta,la cua fregant la part de dalt de l'entrada del tunel)que no ha canviat,ni cada parell d'anys,ni mai..Ni tan sols crec que sigui per el mateix tunel,i el seu fosc magnetisme. Decicididament,el que sempre m´ha fascinat d'aquesta atracció de fira es el paio que fa de bruixa.O més aviat la "coreografía" del paio que fa de bruixa...Ara cap a dins del tunel...ara esperant el tren (i als seus passatgers) a fora...ara creuant les víes,fent malabars amb les escombretes,ara ballant i picant amb les escombres a algú (normalment una noia) del públic que s'espera més enllá de la cadeneta tancada...i per damunt de tot,(i encara sabent que no pot ser veritat),la sensació de que s´ho está passant enormement "pipa".
Fa un temps,el meu fill em va preguntar: "Quan eres petit,qué volíes ser de gran?"; Ara no recordo quina xorrada li vaig respondre,(ja se sap que els pares deixem anar més mentides que els fills),peró si per una d'aquelles coses m'hagués vist obligat a dir-li la veritat ineludiblement,la resposta sería (encara avui,) "Noi,el meu somni de futur era ser el paio que fa de bruixa"...Peró es clar...no queda massa seriós en el context d'una conversa tant existencial (tot i ser veritat!!).
Primavera...temps de sol,d'agradables mànigues curtes...i de
tempestes.Com la que ens va caure al damunt,allà per l'any 90 o 91 (o
89, o 92...,no se) al corredor,durant la macro-acampada que tots els
anys es feia (no se si continua la tradició) per setmana santa.
Aquella
nit,desde dins del cotxe on provavem de dormir (jo i no m'enrecordo de
qui més....),vam veure passar,surant en el fang,arrossegades per
l'aiguat,un parell de tendes de campanya (amb gent a
l'interior!).Recordo també ,l'endemà del diluvi,a cert "llastimós"
individu possant-se el casc de la moto a vessar d'aigua...i no
adonar-se'n ni abans de possar-se'l ni després!!O a aquell parell,prims
com una piulada d'ocell,però exultants encara de vida tots dos,en
aquella hora en que despuntava el día,portant (ves a saber d'on)
l'esmorssar: Una llauna de pinya en almíbar,sense pinya i amb J&B...
O a aquells altres fent passar la resaca amb inacabables partides de cartes (no se que era pitjor...
Però ja els dos darrers anys que hi vam anar,la cosa anava degradant cap a una acampada-maquinera-pastillera-puuaaagh
I
es que ,quan es va acabar el rock and roll (com a banda sonora de
l'acampada i com a actitut dels acampats),va morir l'esperit de
l"acampada del corredor"
"Puente del porro"?
Doncs no se perque li deuen dir així,no...
Ah,calla!!,yastá...Com que per sobre hi circula el tren,deu ser per el sorollaku al passar "PORROM PORROM PORROOOOM PORROOOOOM"
La inactiva (industrialment) fábrica tèxtil 'Tecla Sala i fills' ,al
costat del riu Ter, i coneguda com 'La Blava', es on va treballar entre
poema i poema (i entre 400 persones més) el poeta Miquel Martí i
Pol,durant 25 anys.
L'any 2008 l'ajuntament la va comprar per quasi
un milió i mig d'euros,per restaurar-la (quan jo la vaig veure,deu fer
uns 20 anys(?)estava força deteriorada) i donar-li un us meitat
públic,meitat privat...tot un batiburrillu de
fundacións,equipaments,concessións a particulars...vaja,no se com deu
haver acabat tot plegat.
I mira...sobretot fa gracia que a la foto
de la seva façana hi puguem llegir (o quasi) dues pintades
tan...colpidorament poètiques.
En quant a la banda sonora,doncs,no se...no es que tingui gaire a veure
amb el tema,més enllà del tò 'existencial' de la lletra o de la portada
del disc,amb l'obrer assegut al davant d'una fábrica pintada amb
spray...
Un altre lloc estrany aquest,com una mena de triangle de les Bermudes (easy mode).
A banda i banda del túnel no només pot canviar la meteorología (pots
entrar-hi en un dia assoleiat i sortir amb núvols de tempesta) ,o les
emisores de radio (algunes canvien de posició en el dial,altres
simplement desapareixen, o només existeixen en un dels dos
costats).També l'estat d'ánim d'aquest 'raconer' (?) muta al travessar
el túnel del Figaró.De bon a mal humor si ho faig en sentit Barna (camí
del curru) i a l'inrevés en direcció Vic (cap a casa).
De moment no
hi ha constancia que hi hagi desaparegut ningú,però sens dubte seria un
lloc ideal si algún d......en fí ...anava a dir una bestiessa...sobre el
supossat de fer-hi desapareixer gent i aixó,però no voldría anomenar
ningú,i menys al meu jefe,que no hi te res a veure aquí...
Realment,es més petit que el que pot semblar mirant la foto... ,deu arribar cap al metre i mig d'alt,com a molt.
Com que diuen que está embruixat (o ,si mes no,que s'hi celebren
aquelarres i coses d'aquelles de bruixes),i com que sempre he tingut
un@s amic@ valent@s,quan ens varem assebentar (deu fer uns 20 anys)de
les llegendes que se n'expliquen,ens va faltar temps per decidir anar a
passar-hi una nit.
Per aquelles coses que passen,aquella nit ens va
caure una tempesta just quan arribavem al dichós dolmen,de manera que,en
un inútil intent per no acabar xops,el vam aprofitar per refugiar-nos
(crec que hi anavem entre 6 i 8 persones,dibuixeu l'escena...).
Aquí
el meu record s'esvaeix i es fragmenta en tot un seguit d'imatges que
no explicaré (perque no se com fer-ho),però sí que us diré que va ser
tot molt i molt estrany i de molt i molt mal rollo entre
nosaltres.Recordo que vam marxar abans d'acabar la nit i que poquetes
vegades (no m'atreviría a dir que cap,però quasi) n'hem tornat a parlar.
Segur que l'àcid que ens vam prendre abans d'anar-hi te molt a veure amb tot plegat...misteri resolt!!!
El Castell de Perafita ,al Lluçanès. Als qui heu montat mai algún Exin-Castillos us sonarán molt la forma de les seves "torretes".
Més que un castell,es un palauet.Els seus propietaris es veu que son
una gent de pasta gansa que viuen a Madrizzz i venen a passar l'estiu.
Com que la resta de l'any resta deshabitat,els cal algú que s'en
cuidi.Uns amics meus hi van treballar-hi un any,de massovers del
castell"",i un dia,tot i no tenir el permís per fer-ho,ens van deixar
visitar-lo i el seu interior es...una mica lluent i una mica
decadent...estrany.
Pasadissos alfombrats de vermell,armadures (muntades,dretes,vigilants...),tapissos a les parets,pati-jardi interior...
Capítul apart mereixeria el terreny entre el castell i el mur de la
finca,amb un petit (i amagat per la vegetació) llac amb una illa en mig
(i un banc per seure,i un pont de fusta per arribar-hi.
Un racó peculiar.
I no,de moment es veu que no necessiten massovers...
Ara tenim l'E-Bay i tot de bassars i grans cadenes d'electrodoméstics
i aparells electrònics,però,no fa pas tants anys,qui volía comprar
(legalment) un lloro per al cotxe o una cadena de música havia d'anar o
a Andorra, o als bassars del port de Barna per trobar bons preus (en
tot cas millors que al poble).
Era impenssable anar-hi i no passar
per el 'bar dels bocates'.Ara fa molt de temps que no hi vaig,pero abans
per poques peles et possaves fins al cul de greix de la sobrassada,dels
butifarrons negres,de cansalada, i del que fos .
Recordo que el lloc estava sempre a vessar de penya,d'ampolles,de pernils i de llaunes i pots d'anxoves (amb i sense raspa).
No apte (o no recomanable)per als qui tinguin (tinguem) desordres o trastorns alimentaris.
P.D.I quin vinatxu!!,Mortal!!!
Els del Casal de Músics de Montornès hi organitzaven concerts (tots
gratix!),de grups punters del panorama musical de finals del
80-principi dels 90 (per possar algun,citaría els Etsaiak,Distorsion,
Oficial Matute (Banda Trapera)...
Música,amics,aire lliure,aromes de
hashis i de goma,cervessa (calenta,sense gas,marevellosa),viatges
alucinògens...tot amarat de la olor de les butifarres que
invariablement, coïa en Mussol (quina gana que feia venir aquella
olor,quina gana...).
Un trosset de llibertat a prop de casa.
No se si es questió de perspectiva,però el pati es veia molt més gran (enorme,ple de gent).
Perque
copseu,en la mida del posible,l'ambient que s'hi respirava,escolteu que
em comentava l'altre diá un amic,parlant de la Masferrer:
"...un
día me encontré ahí con elastic man estaba el tío ahí sentao que decía
que estaba esperando al coche de la pantera rosa pa que lo llevara a su
casa a Llinars.
Decía, ' mira ves el vaso aquel que esta allí
en la quinta ostia?' y yo 'si', y me decía 'mira', y estiraba el tío el
brazo moviéndolo como si fuera el de los cuatro fantásticos y haciendo
ruido con la boca 'fuuuuuuui ves e cogido el vaso'.
El cine Majestic,de Granollers . Imagino que cadascú deu tenir el seu propi -personal i intransferible-
"Teatre dels Somnis" .El meu,mentre va durar en peu,va ser aquest.
Aquí hi vaig viure varies E.E. "experiències enriquidores),a més de veure moltes pelis inoblidables.
Recordo especialment, (amb l'aparent aleatorietat amb que queden
marcats uns records per damunt d'uns altres) i de diferents èpoques, la
primera 'Star Wars'', 'En Busca del Fuego','Terciopelo Azul' (aquesta
dins d'un cicle de "24 Horas de Terror de Granollers")...buuuuf...no
acabaría mai.
Per altre banda,val a dir que les vivències "outside
the movie", altrament dites "de butaca",no van ser,lamentablament,tan
nombrosses,( o no tant com a mí m'hagués agradat),però sí infinitament
més perdurables a la memòria de la pell...(i del cor)
