Les golfes, la llum.

L’assaltaren aquelles  conegudes pesigolles visuals que esdevenen en entrar en un lloc fosc quan es ve d’un entorn ampliament iluminat.

Mica en mica, a mida que la vista se li  despullà de l’excés de llum que hi acumulava, les textures es prenyaren de pes i les formes s’anaren marcant amb una grisa, densa suavitat.

El primer que se li revelà va ser –per força- l’habitant més estrident d’aquella foscor que lentament  s’esvaia; un llençol que cobria quelcom que podía haver estat misterios, si al misteri li donés per prendre forma de poltrona… Vaja, que feia tota la pinta de ser una butaca d’aquelles d’orelles que semblaven fetes expressament per seure’s  a llegir.

Al nen li vingueren al cap tot un reguitzell d’imatges en les que un d’aquells sillons li robava gairebé tot el protagonisme a l’actor principal de l’escena;  L’avi mig empassat per la butaca, conquerint l’oest desde les pàgines d’una novela barata de Marcial Lafuente Estefania;  Sherlock Holmes conformant un tot en el perfil de gorro, bigoti, pipa, llibre, butaca i llum groga; El aquell, com es deia?... el pare dels  Zipi y Zape….Ah!...Pantumflo!!... Don Pantumflo Zapatilla, encabida tota la seva humanitat (en el sentit de volum) en el consabut “sillón favorito” repassant les coleccions de segells, mentre els seus fills se les empesquen per –sempre involuntariament- crear les condicions adequades per provocar un corrent d’aire que donarà ales als valiosíssims ‘cromos’… i amb ells al “cuarto de los ratones”.                                                                                                                                              

-Juaaan!!! No t’hi estiguis gaire estona aquí adalt, que has de preparar la motxilla!!

-Ja ho se, papa, faig una ullada i baixo!

-Mira de no embrutar-te!...Si és que no hauries d’haver pujat fins que no ho haguem netejat…No toquis res!

-Només miro i…

-I no t’entretinguis, pensa que…

-Si, si, la motxiiilla… no vindrà pas d’un minut, no?

-Què?

-No res, no res!!...Que ja vaig!

-Val… No badis!

El poder de persuasió del pare, es basava exclusivament, en la insistencia sense mesura, així que si no volia tornar a sentir-se amonestat per la plomissa pesadessa del vell, més li valia girar cua i baixar per la trapa per preparar la maleïda motxilla. I a esperar la seguent “ordre insinuada” que li donés per remarcar (i remarcar i remarcar i remarcar…) fins al seu cumpliment.

Ntchs!....Amb la d’estona que s’hi passaria, ell, remenant-ho tot i trobant (n’estava seguríssim) un tresor rera un altre. Calaixeres, baguls, estants, vitrines, quadres, carpetes, capsetes… dipossitades allà pels antics propietaris i oblidats –potser expressament- en aquell traster, esperant-lo a ell, només a ell.
Bah… ja tindria temps, en tornar diumenge de casa els avis, de deixar-se engolir per la foscor amable de les golfes de la seva nova casa. Què caray!, hi tenia tota la vida, per abandonar-s’hi!.

Va prendre nota mental de recordar portar una lot quan tornés a pujar, fos quan fos, donat que la única llum que entrava a l’estança –a part de la que provenia de la trapa oberta als seus peus- era un solitari i perfectament definit –per la pols surant en l’aire- raig del dia que feia a l’exterior, que s’escolava per una escletxa entre dos taulers que enclavaven el que s’intuia que era una petita finestra.

“És curiós”, va pensar el noi… “en entrar, el raig de sol no hi era…n’estic segur”.  Probablement només es feia pas cap a la foscor quan el sol es trobava en un determinat angle respecte a la casa.
El raig de sol describia una diagonal d’un gruix que s’ampliava a mida que penetrava més a les golfes.  Semblava cercar el prisma que el descomposés.

En seguir amb la mirada el raig profanador li va cridar l’atenció que la seva trajectòria acabés en un prestatge arraconat contra la pared més baixa de l’estança. Be, no… no va ser això el que li va estranyar. Ni tampoc  el fet de que ho fes directament sobre l’únic llibre que dormia en aquell estant. El que de veritat el va impel·lir a expossar-se a un nou –i insistent- recordatori de l’affer de la motxilla i tot plegat, va ser el veure, del tot intrigat, que d’alguna manera, la forma final del raig de llum quan impactava sobre la pols de la coberta del llibre, era exactament igual a les dimensions del volum. La mateixa forma, la mateixa mida, encaixat perfectament l’un en l’altre.

-Juaaaan!!

-Osties!!!

-Què??

-Res!... Que m’has espantat!.. ja estic baixant!

-No és pas veritat! Va tu, que son gairebé tres quarts i encara has de preparar la motxilla!... La mare de l’Adrià arribarà de seguida i…

-Si, si… Ja baixo, de debó. M’ha caigut la clau de la porta a sota d’una mena de sofà… Miro de recuperar-la sense embrutar-me ni tocar res. No és fácil, però m’en surtiré, no pateixis….Ja està., ja la tinc.

-Mira, ja t’apanyaràs…jo marxo, que no puc fer tard a la convenció. Recorda’t de dir-li allò a la mare de l’Adrià i afanya’t a fer la motxilla o hauràs de marxar sense mudes!...Tres quarts tocats… Adeu, fins diumenge!! Truca quan arribeu!

-Si, tranqui. Adeu!..........bufffffff……..

Pràcticament en un mateix moviment, el noi es va apropar al prestatge, es va canviar de mà la clau- que en cap moment havia caigut enlloc- i va arrencar el llibre del seu llit de llum. Llum que curiosament en aquell moment va començar a defallir, esmorteïnt-se en un rapidíssim fos en negre fins desapareixer del tot, talment com si fos una reacció al fet d’esser desposseída del seu “iluminat”.

Una gruixuda capa de pols vestia la portada del volum, i en bufar per descolonitzar-lo de les minúscules partícules, una nova sorpresa li fou revelada. La ilustració de la portada mostrava una imatge d’unes golfes iguals a aquelles en les que es trobava. Exactament iguals, si exceptuem que les del dibuix estaven molt més, diriem, habitades.
En el dibuix de la coberta del llibre, la finestreta només estaba tapada amb una mena de tela espessa que provava de retenir la llum a l’exterior. Tot i així una llengua de llum travessava l’atapeït teixit  i formava un quadrat en el terra, més o menys –va calcular- a uns dos metres de la posició que ell ocupava en la realitat.
Excepte aquell petit oasi  de llum, en el dibuix tota l’estança semblava recargolar-se en formes orgàniques sense definir, com una colonia d’enormes cucs o en tot cas, una viscosa comunitat d’amenaces  sense extremitats, sense pèl,  sense pau, sense  cara,… però amb dents… amb moltes dents. Li va venir un calfred. Amb tota seguretat  era la ilustració més repulsiva i alhora atrapant que el noi havia vist mai.

Va buscar el titol del llibre, però no hi figurava ni a la portada ni a la contracoberta ni al llom. Recordà de cop l’hora que era, just en el moment en què sonava el claxon d'un cotxe. La mare de l'Adrià, que havia de dur-lo fins l'estació de bus. 

La pressa que abans no havia tingut li caiguè al damunt, o més aviat, se li va ficar entre els nervis, empenyent-lo a desfer  les sis pases que havia caminat en la seva particular “Golfas Treasure’s Expedition”, cap a la tènue i dissipada llum que –per sort!- seguía vomitant la porta oberta de la trapa.

En passar per davant del sillón preferit de don Pantumflo, el desaparegut raig de llum provinent de l’escletxa a la finestra, va reaparèixer. En aquest cas, va anar a petar a la part baixa del sofà, just a l’alçada on acabava el llençol que el cobria. Li va semblar que alguna cosa es movia. Alguna cosa que havia deixat un rastre brillant en el terra, com una baba de cargol. Com un supercargol amb superpoders per moure’s superdepressa   en la foscor de sota la butaca. Què super!

Aleshores, com obeïnt un impuls, o com per ofegar-ne un altre –el que li deia que s’ajupís a mirar sota el sillón- va deixar caure el llibre sobre el seient de la butaca i en el seu “aterratje” es va obrir per la primera página.
Allà va trovar el que probablement era el títol de l’obra. No recordava haver vist mai cap llibre que només revelés el titol un cop obert. Ara ja no ho podría dir.
En lletres gòtiques, però no massa elaborades, s’hi llegia:

“T’esperem en la foscor. Tanca i posa’t còmode!”

El clàxon va tornar a sonar, dos tocs curt i un llarg. Va girar full i va llegir la primera frase del llibre:

“Aquelles  conegudes pesigolles visuals que esdevenen en entrar en un lloc fosc quan es ve d’un entorn ampliament iluminat(…)”

La trapa, única sortida de les golfes, es va tancar de cop, amb l’impacte sonor d’un tret mortal en la pau de la nit.

L’ensurt li va arrabassar la clau de la mà, que va anar a caure a sota de la butaca orellera.

No li va caldre ajupir-se a recuperar-la, ja li portaven. No els  veía, però els sentía. Sentia com s’arrossegaven i feien serrar les dents.

Les pesigolles visuals van tornar fugaçment, abans de desaparèixer, amb tota la resta, per sempre.