Plenitut (El Zoo)

UN DIA DE NASSOS 2013…ZOO…CRÒNICA DES DEL VOLUNTARIAT.

Les col·laboracions amb aquesta gent del nas vermell, a més d’omplir-me d’orgull i de coherència, m’estàn fent viure situacions i moments irrepetibles i impensables fa només (ja?) un parell d’anys.
Ahir, el primer d’aquests “regals” va ser arribar al Zoo quan encara era fosc, entrar amb la primeríssima claror i “passejar” (sense públic encara) pel recinte…Desde l’entrada del carrer Wellington fins a la de la Ciutadella…..No tinc paraules (que ja és dir) per descriure la sensació …de debó.
El seguent “puntasso”, les rutes amb la camioneta de manteniment que conduïa l’Antonio –Ey, Antonio…un saludo i un abrazo!!!-per tal d’anar distribüint les taules i cadires per els espais on calien per la venta de nassos, entrades, mural dels desitjos, etc…Ah!...Que aquestes taules les varem agafar de l’interior d’unes aules que ens van obrir els empleats del Zoo, on ,entre altres coses, hi havien aquaris amb cartells de “Animals SuperSuperProtegits”…o algo així…jo, tot i les presses,  vaig arribar a veure un cranc d’aquells que viuen dins una closca de caragol de mar…enorme!...i algún altre que no se si eren eriçons o similars….ja veieu….soc tot un Darwin…
El moment de “tensió” arriba a l’instant d’obrir portes i veure l’allau de gent que se’ns venia al damunt, i als quals haviem d’organitzar per tal que encertessin la cua que havien de fer,  dirigir-los cap a les nostres taules, resoldre dubtes, etc…i tots alhora!
Un cop possats en feina…a veure…ens havien “alliçonat” sobre el què haviem de tractar amb el public, depenent de si ja duien entrada, si l’havien de comprar allà, la oferta del carnet de Supers, el 50% de descompte, qui son Pallapupes i com és la seva tasca…en fí, jo que sé…un munt de coses. El que no ens havien dit, tot i que no fora estat difícil imaginar-s’ho, es que la meitat de la penya que hi van passar serien turistes… alguns d’ells d’aquells tant divertits que no parlen (ni entenen) cap llengua llatina… més o menys com jo, si exceptuem el català, castellà i angles….i així així…
De manera que va resultar d’allò més curios (i confós) veure com acabavem parlant en anglès amb uns xinessos, xapurrejant italià amb uns alemanys, catalanitzant als àrabs, parlant en castellà amb uns japos i acabar xerrant en alemany amb uns de Roda de Ter…(mira que va venir gent de lluny!).

Per qüestions de logística (i de talles), la samarreta que ens van proporcionar de bon matí, i que ens identificava com a voluntaris de l’event, m’anava com els pantalons del Steve Urkel, així que un servidor es va acabar identificant amb la credencial penjada al coll…i amb l’armilla que en un principi duia possada l’Angie Rosales, la fundadora de tot això, que veient la manca de proporcionalitat entre cos i samarreta, no va dubtar a deixar-me-la………i que en marxar vaig oblidar de tornar-li!!!!!!....-Ey, Angie, sorry!!!....Probaré de tornarte-la en quan pugui…que no sé…ara mateix ho tinc complicadillu, però a veure si em puc organitzar i li passo a algú que us l’apropi al local….qüestió de dies....ho sento very!...

I tot això a què venia….?....Ah!, sí, doncs això, que entre l’alçada (ja sabeu…se’m veu més que a ningú…mai no em puc amagar enlloc!)  , i el fet de dur l’armilla en contraposició als que portaven la samarreta va fer que bona part dels asistents que tenien algún dubte me’l passes a mí!...Be…sé que no és veritat, tothom va currar lo seu…però en els instants de màxima afluència matinal a mí m’ho semblava!! Tothom em reclamava!!...una absoluta bogeria!!!!

A tot això…els del zoo tenen un problema amb les acumulacions de gent a les taquilles…es van formar unes cues que donaven la volta (la volta sencera, eh?) per tots dos cantons de la plaça que hi ha davant per davant de l’entrada.Entretant a les nostres taules, aquells nois i noies fotien una canya espectacular, fent sortir fum dels segells, dels nassos i dels tiquets de descompte i  aconseguint desfer l’aglomeració (la nostra) en uns minuts, mentre que la cua per les taquilles va trigar més de tres hores en perdre la seva monstruositat.

Més coses…el “Momentasso”, quan els clowns de l’equip de Pallapupas van enlairar un pilot de globus on la canalla hi havia enganxat els seus desitjos per fer arribar als infants hospitalitzats.
En això dues coses a considerar/reflexionar:
-Una (consideration): Si mai heu d’enlairar globus d’heli, procureu no fer-ho sota uns arbres si no voleu que el vol s’estabilitzi als 5 mts d’alçada i bona part dels globus es quedin a viure entre les branques.

-Dos (reflexion) : Despres de l’enlairament de globus, a través de la pantalla gegant es va fer una conexión amb l’Hospital (ostres...no em feu dir quin…no ho recordo, ho sento) i varem poder viure la brutal (però vital) contradicció de veure uns nens i unes nenes somrient, picant de mans, saludant-nos tot esverats (i rient…tot*s ell*s rient!), malgrat ser on son i no poder gaudir, per exemple, i sense anar més lluny,  d’un dia al Zoo; mentre al costat meu un nano plorava i plorava fet una furia perquè volia una bossa de patates i els pares (que dolents!!!) no li volien comprar… No m’hi fico…només hi reflexiono…i no m’ho acabo...

En definitiva…genial la cooperación dels voluntariat, genial la resposta del “públic”, genial el mogollon de críos amb el nas de pallasso posat, genials les responsables de Pallapupas….
Un dia INOBLIDABLE (al menys fins a l’hora en què vaig marxar) que m’ha fet retornar en bona mesura la meva perduda admiració per les persones i les seves accions.
Una última cosa…quan arribeu a un lloc que no coneixeu gaire, asegureu-vos de que aparqueu allà on es pot aparcar….no fos cas que en sortir d’allà on anaveu us trobeu que la grua s’ha endut el cotxe i us surti la bona voluntat per un ull de la cara…per una cara de tonto i per una mala llet que ni es ven ni es compra i que si no fos per la plenitut resultant de fer la mitja del total del dia, no sé com podría haver acabat…i no miro a ningú (més enllà del meu melic).
I en arribar a casa…..uffff….quin bajon d’activitat i d’adrenalina….si m’ho diuen no m’ho crec.
Gràcies noies i nois, per donar-me l'oportunitat de formar part i de donar forma a un dia d'aquells que guardes a la memòria per sempre...sou grandíssims…ha estat un plaer enorme poder ajudar-vos…ja espero el Dia de Nassos 2014!...Riure omple de vida…i el tracte amb gent com vosaltres també!!

El riure que cura (Visita-llampec al local de Pallapupas

CRÒNICA DEL DIME(rda)CRES D'UN "ESCRIPTOR" (ja veus, i què més!!)...

Amb il·lusió de llevar-se ben d'hora, ben d'hora, .......amb l'alta mèdica (que no vol pas dir sense dolor d'esquena...) i amb un grapat de ibuprofenos (o com coi es diguin) a la bossa, enfilem cap a la feina, i en arribar,abans de tenir temps d'obrir els ulls del tot, es confirma la "desgracia"...s'ha concretat la reduccio de la massa salarial de l'empresa......vaja,que ens abaixen el sou, parlant clar.

Amb el bon ambient que us podeu imaginar, anem empenyen els minuts i arrossegant la suor i la mala llet i fem xiular les oides d'uns quants...i aquest mal d'esquena que es veu que és que m'estima o algo...

Hora de plegar...per dinar, un bocata ràpid al bar del polígon (que quan el van muntar,el bar, a l'any 2 A.C.(Abans de la Crisis), i amb el polígon industrial en plena fase de creixement, els tios pensarien "Yeah!...hi han poques empreses encara, però amb la infraestructura que s'està muntant aquí,en un parell d'anys podrem encendre els puros amb bitllets de 50...I de mentres, amb el mogollón de penya que treballa en aquesta d'aquí al costat, anirem possant els fonaments del nostre imperi"...El polígon va quedar com va quedar...o va anar a pitjor. I a "tota aquella penya" no la deixen surtir a l'hora de l'entrepà (entre altres coses perquè no tenen "hora del bocata"), així que....

Per on anava....Ah, si!...el bocata ràpid per dinar i jo i el meu mal d'esquena...ah, no....el meu mal d'esquena i jo, cap a Barna, sota un sol de "pena" (com a sinònim de "justicia"), en aquella hora divertida en què les rondes van com van.

Arribada al Carrer de Sant Germà, on tenen el local "Pallapupas", on havia quedat per passar a buscar material per allò de la signatura de llibres de l'11 de Setembre i tal...un parell de voltes per aparcar.

Cotxe en zona verda (ni idea de què vol dir...més enllà de que s'ha de pagar)...un "sinpa" , que no duc "sueltu" i a més seràn 5 minuts...i a pujar un parell de pissos d'escales (Ay!...els lumbars!!!) i ja tornem a ser aquí...

La coneguda porta (foto borrosa al cantu!) que s'obre....un somriure "Hola!", "Hola!...Soc en Fulano, que vinc a buscar allò","Ah, si!...l'escriptor, oi?...jo soc la Tal"..."Ah, encantat Tal (ens coneixiem per mail només, amb la Tal)...escriptor!...ja pots comptar!" "Amb qui has quedat, amb la Qual, no?..Ara l'aviso", "Molt be, m'espero",.......marxa....algú asoma el cap un instant...el just per vessar un altre somriure "Hola!", "Ey, hola!"...

Les parets del local suen màgia, us ho juro...fotos, reconeixements varis, detalls d'agraiments ...una placa de "Músics amb nassos"...En el petit mostrador, una capseta amb xapes de Pallapupas (i uns imans molt xulus amb les cares d'algun*s dels nassos-vermells impresses)...Es torna a obrir la porta...algú entra, em mira...tercer somriure de la tarda..."Hola!", "Hola!"...i marxa per l'altre porta ,la mateixa per on havia marxat la Tal...i per on ara arriba la Qual, a qui sí que coneixo de l'anterior visita........Vinga!,Quart somriure en menys de 2 minuts!...M'esvero en pensar que la brutal diferencia entre l'humor (o diguem-li amabiliat.....o educació...o com vulgueu!)que escampa aquesta penya (tot i la duríssima feina que fan) i la que esquitxava la gent del matí, em pugui fer petar com un got en el que s'hi aboca aigua bullent per tot seguit buidar-lo i submergir-lo en gel.

Em perdo....Eeeeee......Ah,si...quart somriure..."Ey hola!, com va?"...(acompanyat de dos petons) "Hola Qual!, què hi ha".

La Qual (que en veritat té un nom tope de guapo, i que me'l guardo perquè no cal que el sapigueu), ja em te preparat el material...Tríptics, nassos vermells, una guardioleta....

Fem una mini-xerrada (si és que arriba a això), que tinc el cotxe en zona verda i he de pirar abans que el tema diners no m'acabi d'esguerrar el dia més del que ja ho ha fet al matí....La Qual -"Val doncs...si vols alguna cosa?...aigua o algo?"..."No, no , merci...marxo que el cotxe..." cap a la porta..."Fins un altre i gràcies per tot!".."No, no ..gràcies a tú per haver-te arribat fins aquí!".."Vinga", "Adeu,merci", "Adeu", "Adeu".....

Carrego el material al cotxe...Hala!..mira quina hora és!!..M'he de prendre l'antiinflamatori...A que no duc aigua per empassar-lo?....A que no?....Què us hi jugueu a que tampoc porto ni un duro per comprar una ampolla?...Ni un duro.

...Sabeu què?...Cap al local de Pallapupas un altre cop...dos pissos amunt.."Hola!, torno a ser jo...allò que em deies de si volia aigua, que t'he dit que no....Pensaràs que soc un desastre...ho soc"...Li explico el tema...el somriure s'enxample encara més...em porta un got d'aigua, engoleixo el comprimit i "Vinga, ara si...gràcies,eh?..Adeu", "De res home, a tu...Adeu, adeu!"

Cap a casa...sense cap incident remarcable...amb el mal d'esq.....Ey!....espera!.....M'ha passat força, el maleit dolor de ronyons!!!........Vull pensar que és pel fet d'haver-me pres l'ibuprofeno envoltat d'allò especial que sura al local dels pallassos d'hospital...i ho penso tant fort que m'ho crec...És clar que també hi ha pogut influir el radiant ram de somriures...però com sigui per això (que ho es), demà m'espera un matí d'infern. (per contrastos...)