Tuguri Tona's Building. Apartament C.(El de la finestra on comença l'escala d'incendis)
L'etern i quasi silenciós moviment en bucle del
ventilador del sostre dibuixava al carbó caleidoscòpiques ombres al
llarg de les parets del petit espai llogat que ,des d’ ara ,era el seu
centre d'operacions. En arribar la nit a la ciutat ,però ,la
sobrietat del blanc i negre es veia intermitentment violada per llampecs
roses i blaus que els llums de neó del negoci veí disparaven a través
del vidre de la finestra més decadent que havia vist mai.
Va penjar un rellotge en forma de torre Eiffel a un solitari clau
que va trobar a una de les parets , va donar una passa enrera ,se'l va
mirar ,va desfer la passa (o la va fer ,si tenim en compte que la va "desfer" endevant) i el va inclinar un inapreciable pèl cap a
l'esquerra. –‘Quan les coses es torçen ,tombar a la dreta mai no serveix
de res ‘– recorda que li diu el pare,moltes vegades…un home de frases
recurrents ,el vell…De vegades es sorprenia pensant en el poder de la
sang i de la convivencia…en la força que té. Com ,si no ,era posible
estimar d’aquella manera a algú tant allunyat de la seva manera de ser
,tant donada a la improvització ,en contrapunt a la mecánica repetició
de rutines i frases fetes del seu pare. Va buidar el cap de dites de vella i enregistrant la nova inclinació del rellotge/torre va assentir amb el cap.
Així ,el rellotge va quedar situat davant per davant de la taula que
havia de ser ,(que era ,de fet, desde feia ja més de 5 hores ,segons
aquell símbol d'una ciutat tant llunyana i inconeguda) el seu
escriptori/taula de treball/recepció de nous clients. S’havia passat
tota la tarda inmersa en gestions i viatges per la ciutat per acabar
d’enllestir-ho tot ,i ara ,semblava que per fí podría seure ,ni que
fossin deu minuts …es moría de ganes de penjar el barret a l’espàrreg
que feia guardia al costat de la porta ,treure’s les sabates ,aflujar-se
el nus de la corbata i dedicar-se a esperar (eternament, n’estava
convençuda) a que la parlanxina dona del Drugstore del portal del costat
,fes correr la veu de que s’havia instalat una investigadora privada a
l’edifici ,donant-li així una mica de categoría a aquell niu de rates.
De tota manera ,no tenia pensat quedar-s’hi gaire estona…ja havia
personalitzat (tant com es deixava personalitzar un gra de sorra) el
despatx ,i els detalls que faltaven (el rètol sobre el vidre esmerilat
de la part superior de la porta, per exemple),havien d’esperar a
l’endemà. Un tal Jimmy Fastpaint li havia promés (just abans de
cobrar-li) que a última hora d’avui ja tindría llesta la plantilla ,que
li podria haver fet la feina a l’instant ,si no fos perque no en tenia
cap ,de plantilla ,amb l’acabament en femení que ella li demanava…:
“F.J.G. Detectiu Privada”.
Va seure ,per fí ,i abans de
donar-li al barret l’impuls entregirat necessari per fer-lo volar per
damunt de la taula fins al ganxo en forma de cap d’ocell que fluia del
penjador ,va obrir el calaix i va agafar l’ampolla…buida ,com no…els
pares no la deixaven beure més de un glop de coca cola a la setmana…no
parlem ja de deixar-li una ampolla plena… Però no va tenir temps de
maleïr la seva curta edat ,perque acompanyant el grinyol de la porta en
obrir-se ,una silueta es va retallar en l’arc de Sant Martí del neó rebotat a la porta de l'altre banda del passadís…
-Fenke!! ,Torna el barret d’en Xerac al seu lloc abans que no torni de basket!!
…I si ja no has de jugar més amb aquesta ampolla buida i el gat
,llénçala a la brossa ,si us plau…i afanyat!...mira que tard que es
ja!!...Però…aquest rellotge está tort…No t’haurás enfilat al moble per
agafar-lo ,oi? ,…Va ,vinga ,que hem de marxar…i no ploris ,que ,total
,tampoc t’estaves entretenint amb res ara…
El nen luminiscent no en sabia res d’horaris… Ni de llits ,ni de sabates ,ni de plats… De fet ,el nen luminiscent no sabia res de sostres ni de tot allò que cubreixen. Quan mirava amunt -i darrerament ho feia molt sovint- ,la puressa del raig
de llum de la seva mirada no topava amb res fins que tocava el Sol, a
qui li disputava (sense fer cap competició ,pel simple fet d’existir) el
seu tron de lluentor . El nen luminiscent vivía a la manera que li
dictaven antiquíssims ritmes biològics ,moldejats per la seva curta
experiencia amb les condicions del clima ,de l’ambient i dels problemes
que li anaven sortint al pas. No hi havia adults a la terra on
vivia el nen luminescent ,tothom sabia que els adults feien vida a
l’oceà ,barrejant angoixes amb onades i sal ,coneixent però ignorant
quasi del tot el mon de terra ferma,tot i que...Tot i que de vegades, de
cua d’ull li semblava veure un ràpid moviment ,una ombra que s’amagava
,algú que potser el vigilava...fins i tot ,algun cop , a les nits ,mig
barrejats amb els somnis ,escoltava veus xiuxiuejants que li resultaven
estranyament conegudes ,sense saber al despertar a qui pertanyien ,ni
si realment les havia arribat a escoltar. Estava tot sòl ara ,el
nen luminiscent .Però feia nomes un parell d’estones de joc , el riu i
els terrenys a tocar eren plens d’altres nens i nenes que corrien
,saltaven ,queien ,reien i s’aixecaven i tornaven a córrer i a riure.
I van córrer i van riure i van saltar fins que va arribar el vent .Un
vent portador de La Crida del Sol ,una crida tant innegable en la seva
llum ,que cap nen no podia fer res més que abaixar el cap i , adonant-se
massa tard del canvi que es produïa al seu interior , caminar envers els
penya-segats que llepaven desde temps eterns les onades de l’Oceà dels
Adults , sense aparent força de voluntat ,totalment absorts en les
promeses que el radiant astre els feia arribar per mitjà de la força
del seu missatger particular. Feia una estona ja ,que havien
marxat,deixant com a únic rastre del seu darrer trànsit una erupció de
granets d’escuma a la superfície de l’aigua. La soledat començava a rossegar els dits del peus del nen luminescent ,generant una nova i inconeguda sensació...l’aburriment.
Va mirar amunt per tal de preguntar-li al Sol si volia jugar a
l’amagada o al que fos ,per passar l’estona fins que tornessin els seus
amics. No les tenia totes ,amb aquell Sol...hi havia alguna cosa
que no anava del tot fina. Però el nen no coneixia l’enveja ni el seu
significat i no podia aplicar-la a aquella emoció que treia el cap tot
sovint a l’expressió de l’estrella reina. -Tú ,descarat! , -el va
escridassar el Sol en aquell precís instant...com si sapigues que
l’estava buscant...com si fos ell qui cercava al nen...-Com gosses de
preservar la teva lluentor en la meva presencia? ,que no has sentit La
Crida? -No soc descarat ,Sol. Soc el nen luminescent ,no hi puc fer res per evitar de lluïr tant com tu.
-Ignorant! Que et creus especial? Tots els nens son luminiscents! Van acumulant lluentor al
llarg dels seus primers anys de vida ... amb l’unic objectiu de
traspassarme-la a mí . Soc vell ...la meva llum s’hauria apagat fa ja
moltes estones de joc ,si no fos per les guspires que regularment em
facilita La Crida. -El vent? -El vent es només el missatjer. La
Crida...no l’has sentida? ...alguna cosa ha sortit malament ,a hores
d’ara hauries de ser amb els teus amics a l’Oceà Dels
Adults...ocupadíssim en aburrides tasques i amb mil inútils coses a fer
,i milions de tontes preocupacions sense importància...Que no l’has
sentida la crida? ,com es que no t’abandona la llum? -Ah !,vols dir
tot allò que xiuxiuejava el vent sobre responsabilitats ,família
,crisis,treball ,exàmens ,impostos,sanitat i,préstecs hipotecaris,una
casa ben gran i ben maca i un cotxe ben lleig i ben car i unes engrunes
de vacances i tot un seguit mes de paraules incomprensibles?...Doncs
sí ,sí que ho he escoltat ,però no podia parar massa atenció ,perquè se
m’acabava el temps i havia de trobar un bon amagatall ,un que em
permetés de salvar-me de parar a la seguent...saps?,no es fàcil jugar a
l’amagada quan ets un nen luminescent...no ho es gens ,no...,per cert
,quant tornaràn els altres? Em passa alguna cosa desde que han marxat
i... -Però que no ho veus?.Que no te n’adones que no tornaran? .
Prou que hauries de saber que de l’Oceà dels Adults ningú no torna. -Per què? Perquè no poden? -Perquè no volen.
-No m’ho crec. Saps què penso? ,penso que els has ben enredat amb totes
aquelles mentides sobre la felicitat que cantava el vent...Penso que si
els crido ben fort ,s’estimarán més tornar a jugar amb mí que
participar de l’espectacle tant ben orquestrat que els fas interpretar
allà a les fosques profunditats . -Ah ,sí ,nen insolent? ,Doncs ja
que sembla que creus tenir el mateix poder que jo per decidir que fer
amb la llum ,et proposo un tracte ...,ens plantarem al mig d’aquells
conreus.Tú en aquell de la dreta i jo en el de l’esquerra...Un cop preparats et repto a que en deu segons subministris a l’entorn més llum que jo. -Val ,i com ho messurarem ,qui ha lluït més?
-Un cop transcorreguts els deu segons de fulgor ,només
caldrà que ens fixem en els conreus ,el camp que tingui més espigues
il•luminades es el del guanyador. -I el premi? ...I el preu de la derrota?-va preguntar el nen
-Si guanyes ,et quedes el cel per a tú, i des d’ aquí dalt proves a
fer que tornin els altres...Si guanyo jo ,marxes per pròpia voluntat
...cal que m’estalviï com sigui un nou contracte amb el vent.D’acord? -No. Espera ,m’estimo més el camp de l’esquerra ,si no et fa res ,coses de la genètica... -Com vulguis ,.Som-hi ,va ,que es fa tard i vol ploure... En un minut ,tots dos ,nen i Sol van ocupar cadascun l’epicentre del seu camp. -Preparat?-va inquirir el Sol . -Preparat. –va confirmar el nen. -A la de tres...Una ,...dues,...TRES!!!
Una tempesta de llum com no s’havia vist mai va ondular i escampar les
seves formes per aquells territoris dels nens luminiscents ... Les
espigues del camp del Sol s’iluminaven del mig cap a les vores ,en una
mena de explosió d’ uns colors tan sobrenaturals que mastegaven als
ulls. Quan totes les espigues del camp del Sol van esdevenir
pincells de llum ,al del nen ,l’energia que fluïa d’ell només havia
arribat a tres quartes parts de l’extensió del conreu...”però només han
transcorregut vuit segons!...en queden dos” ,va sentir que li deia una
veu. De primer va pensar que era la veu de la seva autoestima la de
la no-ressignació...o ,qui sap?, potser es tractava de la veu de què
parlaven les llegendes que els nens s’explicaven els uns als altres quan
als vespres es reunien al voltant del foc per xerrar sobre totes les
coses tant i tant importants que havien passat durant el dia...La Veu de
la Consciència. Però les dècimes de segon s’escolïen més ràpid del
que tocava ,i a fregar de l’entrada del darrer dels deu segons ,aquella
veu ,qualsevol que fos li va espetar suaument (si es que això es
possible) “Ara! Demostra tota la teva brillantor ,noi!!! Saps com
fer-ho! Empeny amb la imaginació ,tant fort com puguis!! No pensis en el
que pots perdre ,pensa en el que guanyaràs...uns anys més de pura
infantessa ,sense normes ,sense greuges...Saps com fer-ho! Endavant
Xerac!!!!Amb tota la teva força!!!!!” El nen va forçar llavors parts
de la seva ment , les quals desconeixia ni tan sols poseïr ,alhora que
una pregunta li feia una mena de nosa ...”papa?, ets tú?”...i un
desbocat esplendor va fer l’itinerari de les profunditats. Del més
profund del cor del nen fins al més profund de l’Oceà dels Adults , i
il•luminant cegadorament al seu pas els camps de conreu ,el riu ,els
prats ,les montanyes i el cel . El tripijoc s’havia acabat sense discussió possible sobre el vencedor.
El Sol ,cap cot ,reconeixent la seva derrota va allargar-li al nen la
vara de comandament del celest medi ,però aquest la va refusar. -No
em cal!,Mira ,tornen tots!!! No puc ni vull marxar ara! Ni que sigui per
regnar! Mira,mira!!! Han tornat tots a l’infantessa ,la meva crida de
llum els ha convençut més que no pas les teves promeses...No els puc
deixar ara! He de jugar amb tots ells!!!!!! El camí que venia de la
platja ,es trobava ara desbordat per el milió de colors de les robes de
dones i homes ,de totes les edats ,que per fí assolien el somni de
deixar enrere la maduresa i tornaven a la terra dels infants ,amb el cor
altra vegada a vessar de nítida alegria i altres oblidades emocions.
El Sol ,per la seva part ,va seguir (i segueix) penjat del cel
,repartint brillantor i espurnes de llum...Cada cop meny ,potser...cada
cop una mica més apagat.Pensava sobretot ,en la seva perduda
ireemplazabilitat...ja no era indispensable per a ningú...a la terra hi
havia ara tants nens que podien ,sense cap esforç ,només limitant-se a
viure ,refulgir i donar vida a tot l’entorn amb la mateixa eficàcia amb
que ho feia l’astre rei. I tot ,per culpa d’aquel nen,que no s’escoltava
La Crida de la vida adulta ,i totes les seves promeses de futur. El
futur existia ,però, i el Sol creia haver trobat la manera de ,en un
dia no massa llunyà ,enviar al nen a l’Oceà i tornar a ser el que més
lluïa en el seu mon... -Que portin a la meva presència l’Amor...tinc un encàrrec a fer-li ...
