Fa sol… Una dona gran (velleta, velleta) camina feixugament pel carrer Barcelona, ben a prop del casal d’avis, amb l’ajuda d’un d'aquells caminadors.
En dirección contrària ve una noia jove que en apropar-se i veure-la, i amb la veu més dolça que us pugueu imaginar (dolça… però en absolut forçada… i no és fácil, s’ha de sentir de debó el que s’està dient per fer-la, segur!), doncs li diu: “Ooohh!!...la senyora Maria!, quan temps sense veure-la! que guapa està!” (aquest "que guapa està!" no és fet de veu... és teixit amb un fil de la més melossa i sincera tendressa.)
Jo de gran (vellet, vellet), si hi arribo, vull tenir, només demano de tenir, la capacitat d’articular uns somriures com el que va encendre la cara de la tal senyora Maria…….Llum.
Plou amb força…La gent camina de pressa per arribar allà on sigui i aixoplugar-se.
Pel davant de Can Codina hi passa un noi (uns 13 anys) amb un petit paraigues del Rayo MacQueen . El noi va xop fins a l’esquelet, perquè el paraigues el fa servir per protegir de la pluja al seu germà petit (3 o 4 anys) que camina al costat seu.
El petit s’atura (el gran també, per mantenir el paraigues allà on toca), es mira son germà gran i li diu:
“Com que m’has d’aguantar el paraigues perquè no em mulli, no em pots donar la mà, oi?”
El somriure de germà protector que s’obre pas a través de la pluja em diu coses…Em diu que aquell noi, quan creixi tindrà la mateixa capacitat de transmetre emocions i esculpir somriures en els que l'envolten, que tenia la jove de la veu dolçíssima… i em diu també que quan sigui gran (vellet, vellet), reaccionarà a certes emocions (a les de veritat) amb el mateix somriure de la senyora Maria…..Llum.
També tenim escoles que tanquen, alcaldes poc implicats (diguem-ne), voreres brodades amb merdes de gos, joves que s’organitzen i lluiten per canviar les coses (altres que no ho fan), terrasses de bars que ocupen l’espai de plaça on els nens haurien de jugar, una escola de música caríssima, dos cinemes tancats de fa molt de temps, granjes de vaques, camins de foravila amb les vores tacades de flors, un refugis antiaeris de la guerra civil, algunes estelades penjades als balcons, una calefacció del pavelló que no funciona, una biblioteca petita però activa, molts dies de fred, matins de boira, calors d'estiu, les runes d’un castell que ens vigilen, algún veí més sorollós que els altres, forasters adoptats com jo … “et plusieurs ratons laveurs”……Llum.
